A hores d’ara, em pensava que l’assumpte de l’escola Turó del Drac, a Canet de Mar (Catalunya), ja hauria perdut actualitat i seria un tema que els curiosos hauríem d’anar a cercar a les hemeroteques. Es tracta d’uns pares, una sola família, que exigeix que tots els altres acceptin els seus desitjos, o capricis, i l’ensenyament es faci en llengua castellana, almenys en un vint-i-cinc per cent, al marge de les hores dedicades de manera expressa a la lengua del Imperio (aquesta expressió no és meva, me l’ensenyaren quan anava a escola). Vaig pensar que aquests pares, que volen imposar el seu criteri a tota la resta, tindrien el suport de la Justícia Espanyola (com l’han tingut), que els altres ens plegaríem a les seves imposicions (sembla que també ha estat així), i el mal seria mort. Però no ha estat així, ni de molt. La família (una sola família), que segons ha transcendit té amistat personal amb Inés Arrimadas, ara demana el 50% de les àrees vehiculars en castellà (si no vols brou, tassa i mitja) i l’assumpte s’ha convertit en qüestió d’estat, i de la Justícia que és molt pitjor.
“els mitjans de comunicació actuals necessiten cada dia notícies impactants i noves per a mantenir l’interès de l’audiència”
És clar que els mitjans de comunicació actuals necessiten cada dia notícies impactants i noves per a mantenir l’interès de l’audiència. És per això que un tema, al cap i a la fi relacionat amb la cultura i que, per ara, només afecta un petit grup d’alumnes catalans, no pot excitar l’atenció d’un públic avesat a la immediatesa, i de mala manera la llengua vehicular d’una escola catalana pot competir amb un dinar entre Rafa Nadal i l’Emérito a Abu Dhabi, amb la consegüent informació que el tennista havia resultat positiu del COVID al seu retorn a l’estat espanyol, o el destí de les joies de Rocío Jurado, un tema que com podeu imaginar em té molt, però molt, intrigat. Doncs, retornant al Turó del Drac, em preocupen les repercussions que aquest tema pot tenir. Les dretes hi han posat les ungles al damunt, saben que aquest és un tema sensible que pot alçar la gent i estendre per tot arreu la seva teoria de l’odi. Crec que ben aviat, per tot arreu, tindrem famílies que, amb el suport dels partits de la dreta radical i del poder judicial, reclamaran per als seus fills l’ensenyament en castellà, i d’aquesta manera es perdrà la feina d’integració que s’ha estat fent des de la mort del dictador Franco ençà.
La cultura, com la sanitat o els serveis socials, són assumptes dels quals la política s’hauria d’ocupar, és clar, però de cap manera s’haurien d’utilitzar per interès partidista, tal com s’està fent ara des de les formacions que es troben a la dreta del panorama polític, les quals utilitzen la llengua com a la principal palanca per moure la voluntat dels votants. Qui ho va entendre fou Gabriel Cañellas, un home pràctic del qual es deia, i no s’ha desmentit, que «la cultura li feia oi». Estant ell al poder, es va dissenyar un sistema educatiu en el qual la llengua vehicular era el català, i per aquells alumnes arribats de fora que no entenien la llengua pròpia de la comunitat, s’organitzaren unes classes especials d’immersió lingüística per tal de posar-los al dia en l’ús de la llengua pròpia de la comunitat que els havia acollit. Eren altres temps, i si Cañellas va tenir l’encert de deixar la cultura als professionals que hi entenien, va fer una política nefasta en el camp urbanístic provocant una onada de creixement sostingut (no sostenible) que encara ara estam patint i que també és, en forta mesura, responsable de l’actual desfeta cultural.
Mentrestant, hem hagut de sentir com Pablo Casado, donant suport al candidat de l’extrema dreta xilena, José Antoni Kast, digué que l’espanyol és una gran llengua, parlada per milions de persones. És clar que a Casado li donaren el títol a la universitat Juan Carlos Primero, de Madrid, i que per allà no saben que el nom de la llengua que parlen és «castellà», o, tal volta, es passen en el seu afany d’espanyolitzar-ho tot. De qualsevol manera, això ens ve a confirmar la teoria que polititzar la cultura no és bo ni per a la cultura ni per als polítics.
Una cosa que és assumpte dels polítics és el preu de l’electricitat, fa no sé quants de dies, ja n’he perdut el compte, que el preu de l’energia elèctrica marca límits històrics. Ningú no em farà creure que hi hagi explicacions per a aquests augments diaris, més enllà de l’afany de guanys nets per part dels propietaris, accionistes i directius de les grans empreses energètiques. No. I tampoc no em serveix la mesura del govern de l’estat espanyol de condonar els impostos sobre les factures elèctriques. Són doblers que deixen d’entrar a la caixa comuna i que llavors ens manquen per atendre sectors tan necessaris com l’educació o la salut pública. La solució, per a mi, seria reduir els guanys de les empreses, i els sous i pensions dels seus alts dirigents, inclòs el de José Maria Aznar i el de Felipe Gonzàlez. És clar que, per a mi, ja m’aniria bé que les pensions es revalorassin en proporció al preu de l’electricitat, però no plourà d’aquest tro.
