Escric amb una certa urgència, el temps per enviar aquest escrit em ve just, però he volgut esperar a conèixer el resultat de les eleccions italianes. És veritat que tals resultats es veien venir i, si jo fos persona previsora (cosa que no som), hauria pogut tenir aquesta carta escrita i afegir-hi uns comentaris de darrera hora. Bé, deixem-ho anar i passem al que han estat aquestes eleccions italianes, com ens poden afectar i a la possible extrapolació dels seus resultats a l’estat borbònic espanyol.
Les enquestes ja apuntaven a la victòria de Giorgia Meloni, líder del partit ultradretà i neofeixista Fratelli d’Italia. El que tal volta no s’esperava és que tal victòria sigui per majoria absoluta tant a la cambra dels diputats com en el senat, la qual cosa li permetrà formar govern i li atorga una llibertat de moviments força ampla a l’hora de prendre decisions. Fins i tot ha quedat molt prop dels dos terços del Parlament, majoria que li permetria canviar la Constitució sense necessitat de consens. I aquesta majoria l’ha aconseguida menjant-se els seus aliats de la dreta tradicional com Berlusconi i Salvini i, sobretot, gràcies a l’abstenció dels votants d’esquerra.
No em veig capacitat per calibrar les conseqüències que això pot tenir en si de la Comunitat Europea, però entenc que, juntament amb Polònia i Hongria, governades també per l’extrema dreta, poden fer un bloc important i donar molta mala vida als seus socis europeus. De fet, el seu programa es basa, com tots els de l’extrema dreta, en una sèrie de punts demagògics dirigits a captar els descontents de la política tradicional, però per poc que gratem, aviat trobam el llautó. I no deixa de ser curiós el lema utilitzat en aquesta campanya «Déu, pàtria i família», molt semblant al que utilitzaven els requetès que lluitaren a favor de Franco a la guerra que seguí al seu cop d’estat de 1936 «Déu, pàtria i rei».
Sabem que na Meloni, confraternitza amb n’Abascal i amb Vox, fins al punt que va participar en mítings d’aquest partit a les darreres eleccions andaluses; aquesta podria ser la primera dada extrapolable. Llavors tenim el comportament habitual dels electors: els votants descontents de dretes tenen tendència a triar l’opció més extrema possible, i els desencantats de l’esquerra se solen decidir per l’abstenció. Per posar un exemple d’actualitat, les maniobres que des del Consell de Mallorca s’estan fent per poder regalar de manera legal uns milions d’euros sortits de les nostres butxaques a unes societats anònimes esportives que tots coneixeu, propietat de ciutadans estrangers, dels quals almenys un, té problemes amb la justícia del seu país, no acontenten més que a quatre fanàtics barralets i balearicos, i a algun gonella d’aquests que diuen per les xarxes «sempre és millor donar els doblers al futbol professional que gastar-los protegint el català». Només aquest fet, aquesta generositat amb uns estrangers que tenen un negoci de compravenda de futbolistes, mentre es nega el pa i la sal a les iniciatives culturals i socials, poden sortir molt cares a l’hora de les eleccions.
“Els votants descontents de dretes tenen tendència a triar l’opció més extrema possible, i els desencantats de l’esquerra se solen decidir per l’abstenció”
I per si algú es pensa que estic exagerant, basta repassar les darreres eleccions autonòmiques que hi ha hagut a Espanya: Múrcia, Castella i Lleó, Andalusia, on l’extrema dreta ha tingut uns èxits impensables fa uns anys, i els socialistes han fracassat de manera estrepitosa. I si miram cap a Madrid, ens trobam amb una tal Ayuso que milita al PP quan el seu espai natural seria a la dreta de Vox.
I no oblidem que Vox, com la italiana Meloni, té entre els seus principals objectius canviar la Constitució. Una constitució dirigida per Vox (segons ells mateixos han declarat en algunes ocasions) podria comportar la supressió de les comunitats autònomes i els estatuts d’autonomia, la prohibició de les llengües diferents del castellà, una centralització absoluta del poder… Amb una paraula, un retorn als anys més durs del franquisme.
I ara, permeteu-me una dispersió, molt relacionada també amb aquesta gent que part damunt qualsevol cosa parla de «Déu i pàtria»: resulta que el patriarca de l’església ortodoxa russa ha promès el perdó automàtic de tots els pecats, sense necessitat de penediment, a tots els russos que vagin a la guerra, a matar ucraïnesos.
Perdonau-me el pessimisme, però el món actual és per donar-se a la lectura de les obres completes de Dostoievski.
