Dimarts a vespre, devers dues-centes persones es varen concentrar a la plaça de sa Font per rebutjar i condemnar l’assetjament escolar que molts d’infants i joves pateixen, tant a les escoles com al carrer o, fins i tot, a través de les xarxes socials. Molts ho pateixen en silenci, tots sols; d’altres, el denuncien, però no els fan cas, fins al punt de suïcidar-se, com la jove sevillana Sandra Peña, que, després de dos anys patint abús constant per part de companyes de la seva escola, va decidir posar fi a la seva vida.
L’acte a sa Font va ser organitzat conjuntament per un grup de joves dels dos centres de secundària, Es Lledoner i l’IES Felanitx. Dimarts s’havia convocat vaga a les escoles a escala estatal, però alumnes i professors varen considerar que fer vaga, no anar escola, no era la solució per protestar. Per això es varen posar al capdavant d’una concentració reivindicativa, que va comptar amb el suport de les escoles del terme, l’Ajuntament, de tots els partits polítics, així com associacions i entitats que es varen sumar a aquesta iniciativa per dir: Prou! L’assetjament escolar mata!
Els alumnes varen preparar pancartes i redactaren un manifest que varen llegir, el qual reproduïm. També varen llegir un poema que ells mateixos havien escrit. Es va guardar un minut de silenci. Finalment, el glosador Miquel Servera, Boireta, va improvisar unes gloses, i la cantautora Annabel Villalonga va interpretar la cançó “Fil de llum” d’Andreu Rifé, que identifica aquests joves amb l’assetjament escolar.
El manifest
El passat 14 d’octubre, Sandra Peña, alumna de l’institut concertat Colegio Irlandesas Loreto, de Sevilla, se suïcidà després de dos anys patint abús constant per part de tres companyes del centre.
Vivim en una època interconnectada, en què és molt fàcil fer mal a través d’una pantalla. Les xarxes socials juguen un paper molt important en la propensió de violència. Per tant, hauríem de pensar dues vegades el que volem dir o fer abans de fer-ho. I els progenitors, com que nosaltres som menors d’edat, han de tenir una certa regulació i control sobre què deim o què feim.
Avui, hem decidit concentrar-nos aquí per alçar la nostra veu per na Sandra i totes les persones que han viscut o viuen una situació semblant. El suïcidi és una realitat, desgraciadament, més propera del que pensam. Evitar xerrar-ne no vol dir que no hi sigui. I fer visible aquesta realitat, no ho incentiva, tot el contrari, ajuda a prendre’n consciència i saber com actuar.
El suïcidi és l’extrem del sofriment, prendre aquesta decisió vol dir no poder més, estar superat per la crueltat exercida pels nostres iguals. Nosaltres ens demanam, tan lluny arriba aquesta crueltat? Tan plena d’odi està la gent? No sabem que no s’ha de fer allò que no ens agrada que ens facin? I sobretot, tan poca empatia té la nostra societat? Perquè aquí, el mal no ha estat fet només per les agressores, sinó també per les mirades indiferents dels companys, tothom n’ha estat còmplice; el mateix institut va evitar iniciar el protocol obligatori en cas d’assetjament escolar, contribuint a la complicitat del sofriment de na Sandra.
Ara què? Na Sandra ja no hi és. Ja no tornarà a prendre apunts. Ja no tornarà a sortir a l’esplai. Ja no tornarà a somriure. Ja no tornarà.
Després que tots els anhels de vida hagin estat trepitjats, acabar amb tot sembla l’única via, però no; no és cap solució. No és solució que la víctima hagi de ser qui pateix.
Des d’aquí, enviam molts d’ànims, moltes forces i molta compassió, i el nostre condol als familiars de na Sandra Peña i a totes les víctimes d’assetjament.
