Presidia la pau en el seu regne. La reina Maria i el rei Carles havien conquerit tots els pobles de la lletra A i de la lletra B. La ingenuïtat, que havia estat nomenada consellera i estratega d’aquell periple, els havia obert totes les portes necessàries i, alhora, havia esquivat tots els possibles enemics. Els reis confiaven en ella. Hi confiaven tant que era la mateixa ingenuïtat qui custodiava les claus de la fortalesa on les idees es classificaven i processaven fins a convertir-se en lleis aprovades i lleis derogades.
“Per mor de les innombrables complicacions per arribar a Cabrera en bicicleta, com a cas excepcional, se substitueix el vehicle de pedals pel vehicle de rems”
Un dia, va aparèixer al regne una joglaressa de nom Lluïsa. Aquella criatura, per imprevisible i honesta, no deixava ningú indiferent. La seguia un rastre d’entusiasme al seu pas. Amb aquestes, un dia que compartia mostres de vitalitat, na Lluïsa de cop va dir “conec un home que va anar fins a Cabrera en piragua i només va estar quatre hores”. Tots els habitants del regne, en sentir tal afirmació, varen deixar el que estaven fent i varen córrer alarmats cap a la fortalesa. Si aquelles paraules havien penetrat els murs del temple de les lleis i les idees, ben segur que la ingenuïtat ja hauria trobat la forma de convèncer els reis per embarcar-se en qualsevol tros de plàstic en flotació i anar a conquerir les illes de l’arxipèlag de Cabrera. Ningú va ser a temps a evitar l’inevitable. La ingenuïtat ja havia reunit les corts i les noves lleis ja estaven aprovades:
“Des d’ara i fins que ens deixi de ser convenient, Cabrera deixa de pertànyer a Palma i, per tant, es converteix en el primer municipi per conquerir d’entre tots els que comencen per la lletra C”.
“Per mor de les innombrables complicacions per arribar a Cabrera en bicicleta, com a cas excepcional, se substitueix el vehicle de pedals pel vehicle de rems”.
I com a mesures de seguretat:
“Per evitar un possible assalt de la incertesa o en cas de defallir les forces, la vitalitat en persona, el motiu de tal caprici, els acompanyarà en aquesta expedició. Na Lluïsa també s’embarcarà”.
Pel regne varen començar a circular prediccions catastròfiques i acusacions de bogeria. Mares, pares, germanes i compatriotes en general varen fer servir totes les eines i recursos que tenien a mà per tal d’evitar aquella gesta innecessària. Arguments, consells i súpliques per intentar treure’ls la idea del cap, però, tanmateix, era com ficar llenya al foc. I és que tampoc és tan estrany que uns reis siguin egoistes i egocèntrics. Tampoc és cap novetat que els reis facin veure que saben el que fan quan, en realitat, l’únic que tenen per segur és que no tenen ni idea del que es proposen encarar.
Va ser d’aquesta manera que un bon dia assolellat, en Carles, na Maria i na Lluïsa es varen reunir al Cap de ses Salines. Quan na Maria i en Carles varen veure el panorama, tota la tensió i la incertesa que havien dissimulat durant els dies previs, es va fondre en un instant. Veure un mar juganer, però compassiu, i Cabrera a tir de pedra, els va donar la seguretat que necessitaven. Així i tot, a na Lluïsa no li va tocar cap tallada i és que per a ella, criatura terrossera de la Mallorca profunda, el mar que es presentava al seu davant no en tenia res, de compassiu, ans al contrari, allò era un abisme minat de paranys que hauria de creuar amb un vehicle que ni coneixia ni hi confiava. Tanmateix, només la seva presència podria regular la desmesura que sumaven entre els tres. Ho afirmaven els estatus del regne.
S’embarcaren. Si partiren a la par, aviat cadascú va agafar el seu ritme, la seva ruta i per dins, el seu encadenat de pensaments. En Carles devia pensar en curiositats per descobrir; na Maria devia pensar en els darrers déus que havia conegut, tots pensaments dispersos que venien de qualsevol banda per anar a parar a qualsevol altra. Però, en canvi, na Lluïsa només hi trobava dos pensaments en el seu cap “faig mitja volta” i després “no faig mitja volta”. Pensava amb tanta claredat i amb tanta força que fins i tot la rialla que sempre du dibuixada a la cara se li havia esborrat per aparèixer un pensament al seu rostre: “tenc molta por”, li va dir a na Maria un moment que s’havia girat.
Com que na Maria tenia el cap ple de pensaments efervescents va deduir que el millor que podia fer era començar a pensar en veu alta. Per sort, na Lluïsa només havia perdut les rialles, però conservava la xerrera intacta. I així, en un instant varen haver arribat a Cabrera.
En Carles els esperava eufòric. Estaven ansiosos per conèixer els habitants d’aquells bocins de terra. El fet és que els habitants d’allà no estaven gens disposats a rebre ningú, menys encara uns reis sense corona d’un regne sense serietat, credibilitat ni riquesa.
Uns guardes ambientals es varen acostar a ells amb els ulls com plats i les mans al cap. No es volien creure el que veien i per això els convidaven a fer mitja volta amb amenaces que escaldaven les butxaques i un llistat de totes les lleis que havien incomplit d’un altre regne que jugava a un joc diferent del seu.
Na Lluïsa, en Carles i na Maria els varen agrair la invitació per tornar a Mallorca i al cap d’una estona, quan ja havien perdut de vista els guardes, varen seguir el seu camí. No incomplirien les seves pròpies lleis per fer cas a les d’un regne que els protegia de la mort i els privava de la vida.
Durant tot el dia varen remar rodejant illots verges. Estaven meravellats per aquells paisatges que ja mai veuran en la seva illa mare. Així com anaven passant les hores, Cabrera deixava de ser una meta incerta i es convertia, a cada remada, en una història. Llavors va arribar l’hora de prendre una decisió. La ingenuïtat, com sempre, va ser sensata i els va aconsellar de tornar a casa.
Ja no els quedava ni pisca de tensió, d’incertesa i molt menys de por. Va ser aquell l’únic moment de tota l’aventura en què varen tenir clar el que els esperava per endavant: vent, fosca, fred i una llegenda més per explicar la història d’un regne que només existeix per no existir.
