La Rua tornà a lluir dissabte passat tot l’horabaixa, després de dos anys sense haver-n’hi. I una vegada més va tornar quedar ben clar que la gent té ganes de festa i de passar-s’ho bé. Més de quatre hores de gent desfilant pels carrers. I és que abans de les 15 h ja hi havia trull per la plaça d’Espanya, i mitja hora més tard es donà el sus als primers. Els darrers entraven al Parc Municipal passades les 19.30 hores. Enguany hi han participat una desena de grups (els anys anteriors a la pandèmia havíem arribat als setze i desset) entre carrosses, comparses i colles; però sí que s’ha mantingut el nombre de participants, entre nou-cents i mil. A més, molta més gent hi acudí per veure-la passar. El bon temps, abans de pondre’s el sol, també ajudà que la gent sortís al carrer a gaudir de la festa i a fer poble.
Hi hagué disfresses molt variades; alguns grups més nombrosos (un de 250 participants i un altre de devers 110), i d’altres més reduïts, però, un any més, la qualitat de les carrosses i de les vestimentes es pot considerar molt bona. Gairebé tots els grups feien els seus “espectacles” als punts recomanats per l’organització; la plaça de sa Font era l’epicentre per lluir-se, per donar-ho tot, i tots ho feren molt bé.
Obrí la desfilada la Banda de Música, que entrà a la plaça com quan entrava a La Macarena, amb una molt bona posada en escena, com també ho feren la resta. Hi havia esquimals, japonesos, hindús, indis, tirolesos, els jocs olímpics, una discoteca amb batucada inclosa, i fins i tot una fàbrica de xocolata felanitxer, entre d’altres.
Potser es va trobar a faltar alguna reivindicació un poc punyent als polítics, i més ara que s’acosten les eleccions. Els participants optaren per la bulla i la festa. Això sí, després de Sant Agustí, la Rua és un d’aquests dies on el felanitxerisme es fa palès. Felanitxers de la diàspora tenen marcat aquest cap de setmana al calendari per ser a la vila i fer poble. I així va ser: la rua està més viva que mai.
Arribats al Parc, s’entregaren els premis. Enguany s’ha augmentat la quantia als 4.000 euros, més les ajudes que reben per apuntar-s’hi prèviament. Després, allà mateix o a altres punts de la vila, la gresca continuà fins que el cos va aguantar.
Podeu consultar els guanyadors a la pàgina de l’Ajuntament.
35 anys de rua felanitxera
Aprofitam aquestes saons per fer cinc cèntims de la Rua, d’ençà que l’any 1988, ara ha fet 35 anys —que no 35 edicions, per mor dels dos anys d’aturada forçosa per la pandèmia—, es va fer per primera vegada a la darrera època. Potser, si cercam més enrere, també hi va haver rues o festes de carnaval, però per circumstàncies de l’època es varen interrompre.
La primera rua felanitxera va ser el 1988, sota l’organització de la Llar de la Tercera Edat i La Protectora, amb en Toni Cànaves al capdavant. Al llarg de tots aquests anys, la rua ha tingut alts i baixos. D’uns primers anys molt esplendorosos, en què els participants elaboraven i lluïen unes indumentàries molt espectaculars, es passà a uns anys de magror, en què fins i tot perillava fins al darrer moment la posada en escena.
Cercant a l’hemeroteca, podem esmentar que l’any 1991 hi participaren 23 comparses i una dotzena de carrosses. La crònica de la rua de l’any 92 deia “la qualitat artística és, cada cop més, la característica dominant de la rua, un extrem que corrobora el fet que dues comparses felanitxeres aconseguissin puntuacions punteres a la rua de Palma, un segon premi i dos tercers. La participació tal vegada fou inferior en nombre d’inscrits que l’any passat, però això queda compensat en certa manera per l’elevat nombre de persones que integraven les comparses… tornant a la vessant artística, gairebé totes les carrosses i comparses rivalitzaren en enginy i acurada presentació”.
Però l’esplendor durà poc. Les cròniques deixen entreveure que el 1992 hi va haver moltes crítiques en el criteri del jurat a l’hora d’atorgar els premis. L’any següent, el 1993, “experimentà una notable baixada quant a nombre de participants amb relació als anys anteriors, per bé que entre els concurrents hi hagué aportacions molt estimables i d’un nivell artístic prou notable. Hi mancaren les comparses multitudinàries que anys enrere competien en originalitat i fantasia. Només una carrossa podia considerar-se com a tal i una dotzena de comparses de més de dotze persones, a més d’altres petites colles…”
La baixada anà a més i el 1994 diu: “malgrat la decisió municipal de no organitzar enguany la rua, un grup de gent bullosa no es resigna… s’han aixecat veus que han cridat repetidament a la participació per tal d’enrengar, a nivell particular, la desfilada…”, signava aquestes retxes na Bel M. Simó. Aquell any fou tot un exemple de participació popular. No hi va haver premis.
El 1995 la crònica deia: “enguany s’ha fet evident que no és imprescindible la dotació econòmica ni el factor competitiu a l’hora d’organitzar una festa… ben prop de cinquanta comparses i prop de set-centes persones desfilaren…”
El 1996, “Un any més la rua s’ha celebrat en règim no competitiu. Tal vegada aquesta circumstància li resta sumptuositat, és a dir, la gent no fa tanta despesa per a enrengar vestits i carrosses, però per altra part no s’hi esbrava tant. Tot és més senzill, menys costós, menys complicat i més espontani…”
L’any següent, 1997, es tornaren implantar els premis. Quinze comparses grosses i prop de vint de petites integraven la desfilada amb devers set-cents participants. Pareix que aquest any l’Ajuntament es tornava posar al capdavant. Els anys següents la participació tornà ser semblant, i a poc a poc ha anat en augment i agafant més força.
Aquests darrers anys, per exemple, el 2019, hi varen prendre part vuit carrosses, set comparses i dues colles, amb uns 900 participants, i l’any 2020, poques setmanes abans de confinar-nos, varen recórrer el poble un milenar de persones repartits en setze grups: vuit carrosses, sis comparses i dues colles de fins a deu persones. Dissabte passat: sis carrosses amb comparses, tres comparses i una colla de fins a deu persones, a més d’un que anava tot sol.
El 2021 i el 2022 ens hem hagut de conformar amb uns vídeos dels “amics de sa Rua” i també amb un concurs de fresses fet a través de les xarxes socials, mentre estàvem privats de la llibertat.
L’Enterrament de la Sardina
L’Enterrament de la Sardina va posar el punt final a uns dies de bulla i desinhibició. Dimarts horabaixa, el Mercat Municipal es va convertir en el temple on a “donya” Sardina se li va oficiar un solemne funeral amb tots els honors.
A les 19 hores, es va obrir la capella ardent per donar-li el darrer adeu. Les ploradores, vestides de negre, de dol rigorós, amb les seves llàgrimes, feren una bona bassa.
A les 19.30 es va oficiar el funeral. A les pregàries, el cardenal, ara que s’acosten les eleccions, no va deixar passar per alt alguns dels temes més candents, com, per exemple, que “els picapedrers pensin a posar ciment a les pedres perquè no es desclosquin i hagin de tornar aixecar la plaça de s’Arraval”, o que “pensin a asfaltar la carretera de Manacor”.
Acabat l’ofici, en processó, la Sardina, portada damunt les espatles per quatre homes, va fer el darrer passeig pels carrers del poble, acompanyada de la comitiva funerària, fins a la plaça de Jaume II, on va ser incinerada en un fogueró. La festa va acabar amb una torrada de sardines per a tots els que en volien.
Ahir, Dimecres de Cendra, varen començar quaranta dies de Quaresma.
