Llorenç Valverde García (Felanitx, 1953) matemàtic i doctor en informàtica. Es va llicenciar en Matemàtiques a la Universitat de Barcelona i es doctorà en Informàtica a la Universitat Politècnica de Catalunya, on obtingué la càtedra l’any 1988. L’any 1989 inicià la seva trajectòria docent i investigadora a la Universitat de les Illes Balears.
Com recordau els vostres inicis en el món de les matemàtiques? Quan vàreu saber que seria el vostre camí professional?
A l’institut m’anaven molt bé: això va ser un primer toc d’atenció. De fet, destacava per damunt del col·lectiu. En el moment d’acabar batxillerat, quan has de triar, el centre on vaig estar a Alcalá de Henares era molt avançat i teníem una espècie d’orientació primitiva: et feien tests i amb els resultats t’entrevistaves amb la psicòloga. Em va demanar què volia fer i li vaig dir que havia pensat fer matemàtiques, ella va veure els resultats i va dir que ho podia fer. La cosa es va començar a dibuixar aquí, al batxillerat elemental.
I per què la docència-recerca i no una altra sortida?
En el moment en què ja tenia la llicenciatura, havia experimentat i fet recerca sense adonar-me’n, vaig experimentar el plaer de quan et trobes davant una cosa que ningú ha vist abans i va quedar el cuquet. Llavors, en el moment que vaig acabar la carrera, me’n vaig témer i me’n vaig anar a demanar feina al departament on vaig acabar fent feina i vaig ser catedràtic.
Sovint les matemàtiques generen respecte o, fins i tot, rebuig. Com creis que s’haurien d’ensenyar o, més ben dit, què falla perquè hi hagi aquest rebuig?
Una de les coses que fallen és la formació dels mestres, però no perquè els mestres siguin negats, sinó perquè el sistema de formació no és el que hauria de ser i, per consegüent, falla aquesta formació. Els mestres fan el que poden. Pareix que hem acabat d’aquesta manera, però, perquè hem fet unes matemàtiques de recepta: això es fa així perquè el mestre ho ha dit i si està bé o malament és igual. Això és molt negatiu, la idea del plaer de descobrir per tu mateix queda anul·lada. Un dels grans problemes és la formació dels mestres, les receptes i els plans d’estudis que són terribles, també. Tanta sort que hi ha gent que fa feina en intentar corregir aquests defectes, però és molt llarg el camí. També hi ha el sistema educatiu: Què pots esperar d’un sistema educatiu que cada mitja dotzena d’anys canvien la llei? No pots esperar gran cosa ni de les matemàtiques ni de res pus.
Quina diferència hi ha entre les matemàtiques que s’ensenyen a secundària i batxillerat i les que s’ensenyen a la universitat?
Hi ha moltíssimes diferències, però per ventura una de les més importants és la que t’acab de dir: a l’institut bàsicament la cosa va de receptes, no? A la universitat s’acaben les receptes, o s’haurien d’acabar. A la universitat, el que et posen davant és una sèrie de tècniques i resultats, i et demanen que les repliquis, però no et guien de la manera com et guien a l’institut. Això és un ofici que, com tots els oficis, s’ha d’aprendre.
El perfil de l’alumnat ha canviat al llarg dels anys?
Evidentment que sí, i el perfil de la societat no ha canviat al llarg dels anys?
En què ho heu notat?
En tot. És a dir, la gent té tendència a dir que els al·lots, i això és un discurs que repetim moltes vegades, ara saben menys coses que nosaltres quan nosaltres érem joves. I jo defens que no. Els al·lots d’ara saben el que han de saber, bàsicament. Quina és la diferència entre ells i nosaltres? Quan jo tenia 15 anys el 80 % (per dir-te un número) de la informació que havia de processar cada dia, venia de l’escola i l’institut i el 20 % venia de les interaccions al carrer i aquestes coses. La televisió no era tan present com ara. El 80 % d’escola i d’institut i el 20 % de la resta, i ens examinàvem d’aquest 80 %. Què passa ara? Ara els percentatges s’han invertit. L’escola i l’institut ofereix un 20 % de la informació que processes en un dia i els altres 80 % venen de l’altre i els examinam encara del 20 %. Jo ho he defensat moltes vegades. No és que siguin pitjors o sàpiguen menys, sinó que saben altres coses perquè l’entorn i la societat ha canviat.
I el nivell ha disminuït?
És diferent, ni millor ni pitjor. Estam parlant d’alumnes, comparant-los entre ells, però és que les diferències de context i d’entorn són molt diferents. A més, hi ha una altra cosa: som nosaltres qui ens posam com a responsables de la societat, però la societat no només són mestres i professors, sinó també famílies. En el meu temps era impensable que anassis a ingrés amb una falta d’ortografia. Si feies una falta d’ortografia eres mort. Mira com és ara, i, per consegüent, de qui és la culpa, seva? No. M’he cansat de dir-ho tots els anys que he fet primer: jo no som responsable de com arriben els alumnes, ho som de com surten.
Creis que els requisits i el nivell d’exigència per accedir a la universitat han canviat en els darrers anys?
Sí. Quan hi ha les proves d’accés basta mirar els diaris. Cada any hi ha un escàndol, sigui la prova de matemàtiques o la qualsevol altra. Cada any això es converteix en una notícia. Tot anirà bé el dia que les proves d’accés deixin de ser notícia, per més que afectin mil o dos mil alumnes. El dia que es deixi de provocar aquesta angúnia per les proves d’accés, el dia que això deixi de ser notícia les coses també aniran millor. No té sentit que això sigui notícia.
Com heu viscut l’aparició de la intel·ligència artificial a les aules?
Bé, en realitat a les aules no m’ha afectat gaire perquè la intel·ligència artificial és aquí des de fa molt d’anys. Jo he fet la meva recerca i tot el temps he estat amb la intel·ligència artificial. Vaig començar fa 50 anys a fer recerca i ja sabíem què era. La intel·ligència artificial que ha aparegut ara són les generatives, és a dir, del tipus ChatGPT… Això és el que ha fet la gran irrupció ara, perquè fins en aquesta irrupció la intel·ligència artificial era cosa de laboratoris i de pel·lícules de ciència-ficció. Les generatives fa tres anys que han sortit, no fa més, i provoca una cosa que ja era palesa abans, i és que, com a professor, t’obliga a plantejar-te no només l’explicació, sinó també l’avaluació de forma que no la pugui fer una intel·ligència artificial generativa.
Què és el que més valorau de la vostra trajectòria com a docent i investigador?
Una de les coses que més valor és veure que els alumnes que he tengut no xerren malament de mi. El reconeixement del dia de la darrera classe va ser molt emocionant, però la idea de poder anar pel carrer cara alta i sense por que cap alumne vengui i em retregui res —sempre n’hi ha d’haver algun, això sí. Em vaig trobar pel carrer a Barcelona amb un antic alumne meu, ens vàrem reconèixer mútuament 20 anys després, i així mateix, em va dir que recordava molt les meves classes perquè sortia d’elles amb més preguntes que respostes. Pens que és l’elogi més gran que m’han fet mai. He passat molt de gust de fer classes, de resoldre els problemes que s’han presentat en els grups i de tenir una bona relació amb els alumnes. Sempre m’han dit que era molt proper.
Què us enduis d’aquests 50 anys de predicar?
M’enduc haver contribuït a la recerca, molts d’amics col·legues, gent que he conegut pel món, viatges per tot el món i haver conegut moltíssima gent. He après moltíssimes coses. Sobretot, el que m’enduc és la idea que m’he pogut reinventar cada dia, cada dia he pogut aprendre coses. He tengut una feina i pens que l’he aprofitada bé i que m’ha permès aprendre. També m’enduc una bona relació amb els alumnes. Hi ha una frase que repetesc i que resumeix bastant això: Al cap i a la fi, un es fa acadèmic per pensar i xerrar, de vegades, fins i tot, amb aquest ordre.
