Com voleu, germans, que canti, de Joan Pons Bover

El cel és gris al Port. Mir per la finestra i veig cumulonimbus acaramullats que no es decideixen a amollar el que duen dins la panxa, gelosos de l’aigua que traginen per damunt els nostres cap. Fa un horabaixa gris, es mou un poc d’oratge. Surt a la terrassa i no fa ni fred ni calor. Torn a entrar dins ca nostra i fa més fred que a defora. El meu cap acompanya el cel enterbolit, el nas degota l’aigua que els niguls no volen deixar caure. Un bon capvespre per estar a casa amb el pijama, la manta, un te i un bon llibre. Que passin les hores entre tremolors i mocadors. 

Aprofit avui per acabar el llibre que m’ha entretengut aquesta setmana: Com voleu, germans, que canti, de Joan Pons Bover. Un llibre que té el títol d’una de les cançons que vaig descobrir l’any que vaig anar a Eivissa, a Sant Agustí, a fer de professora. Una cançó que conta la història d’una jove que diu al seu enamorat que no la pot tornar a visitar ni a acostar-s’hi perquè son pare li ha prohibit veure’s. Una cançó plena de pena i enyorança, on el jove es plany per no complir els requisits de qui ell voldria per sogre. Aquest llibre agafa el títol de la cançó per semblances en la història i per retre homenatge a l’illa petita de les Balears; Formentera.  

La història és narrada per tres narradors diferents. El primer és omniscient, ho sap tot de tots, i explica qui seran els protagonistes: na Margalida i en Jaume, dos germans que passen la vellesa junts en una residència. La primera part és molt breu, només per situar-nos. La segona part, ja és la veu del segon narrador, en Jaume, el germà petit, que narra les seves memòries de quan era nin. I ens avisa que la memòria ho idealitza tot. La tercera narradora és la germana gran, na Margalida, que ens fa partícips dels quasi dos anys que varen viure a Formentera, que a les velleses s’han convertit en una obsessió. El pare dels protagonistes era mestre d’escola al Port, durant els anys de la guerra es va posicionar a favor dels republicans, cosa que evidentment li va passar factura un cop vàrem perdre la guerra. Les memòries dels dos germans reprodueixen els anys que son pare va patir les inclemències dels guanyador

Com voleu, germans, que canti ens situa als primers anys del franquisme al Port, a s’Horta, as Carritxó i a Formentera. Ens recorda com va ser de dura la postguerra, les injustícies dels victoriosos, el patiment del poble. Com que el narrador és entrat dins la vellesa darrera, vol narrar uns fets que varen passar fa molts d’anys i sap que els magnificarà; perquè la memòria magnifica el passat quan el present és dolorós, tot i que el passat també ho fos. La història és trista, no us enganyaré; però no és una tristor que fa plorar. Es tracta d’un llibre de memòries, basat en fets reals, i ens recorda un temps ple d’injustícies, de pors i estretors. Fa reviure una societat temorosa del “què diran”, perquè tothom estava sota el punt de mira de qualcú. Les dones vivien amb por, perquè havien viscut uns anys en què els màrtirs, els companys, els fills, morien a la guerra. Anaven a missa per demanar ajuda i rebien sermons plens d’escenes apocalíptiques on els homes eren convertits en titelles de Satanàs, i l’infern sempre tenia les portes obertes per rebre l’ànima de qualsevol pecador. Perquè tot era pecat. 

Sembla que us estigui descrivint un llibre ple d’angoixa i dolor, però no us ho penseu. Hi ha dolor, clar que sí, però és una història tendra, de records, d’amistats, de primers amors que no s’obliden mai i de severitat i compliment de les normes. 

Llegiu-lo perquè és una història que ens ensenya el passat del nostre municipi i, per a mi, ha estat curiós descobrir detalls de Felanitx que no coneixia. I com més grans sigueu, a l’hora de llegir aquesta història, més la gaudireu, perquè us recordarà els vostres propis dies d’infantesa, els jocs que ja s’han perdut, els primers amors.

Ara que ja ha arribat la tardor, que els capvespres són llargs i foscos, tot ens convida a passar les hores amb un bon llibre. Salut i llibres!