La mort de la democràcia

Sí. Aquest títol us pot semblar exagerat, tal volta escandalós. Fins i tot algú podrà pensar que és obra d’una ment boja, que ha perdut el nord. Però podeu romandre tranquils, jo no em present a les eleccions, i el que escric no passa de ser una opinió.

Si consideram la democràcia com aquell règim en el qual el poder resideix en el poble, es pot dir que la democràcia no existeix a cap indret del món. En les democràcies actuals, el poble delega el poder en uns governs elegits per un període determinat de temps i amb un programa que, quan existeix, no s’arriba a complir quasi mai. Els ciutadans, segons el tipus de règim que els afecta, tenen el dret a manifestar-se més o menys i a votar cada cop que són convocats per a fer-ho.

Ens hi hem avesat a aquesta democràcia delegada i, tot i els seus defectes, la consideram el menys dolent entre els sistemes de govern. Si tots els partits respecten les normes del bon govern, fins i tot és possible arribar a una alternança lògica i saludable.

Però d’un quant temps ençà, des del primer adveniment de Donald Trump al primer pla del poder mundial (presidència dels EUA). Avui ja no es pot parlar, en propietat, de dretes i esquerres, perquè aquelles esquerres revolucionàries del segle passat ja només existeixen a alguns llibres d’història que ningú ja no llegeix. Tant s’han arribat a prostituir els mots, que un anarcocapitalista com Milei es proclama llibertari —que en pensarien d’això, si ho poguessin veure, Federica Montseny, Buenaventura Durruti i tants altres? Cal parlar del poder dels rics, plutocràcia, enfrontat al poder del poble, democràcia.

Parlàvem, no fa gaire, dels privilegis dels més rics, que no hem de confondre amb capitalisme. Tot i ser branques del mateix arbre, són coses diferents. L’any 1789, amb la Revolució Francesa, les dretes agrupaven els partidaris dels privilegiats de l’Antic Règim: monarquia, noblesa, alt clergat i els capitalistes. Amb el temps, aquests grups s’han reduït només a un: els més rics entre els rics; monarquia, església i noblesa, hi pertanyen només si tenen interessos econòmics per defensar.

Defensar els interessos dels més rics, s’ha convertit en l’objectiu únic dels partits de dretes arreu del món. De tal manera que la democràcia i tots aquells que la defensen s’han convertit en una nosa. Necessiten els vots de la gent el dia de les eleccions, però amaguen les seves intencions vertaderes: el propagandista Eduardo Inda aconsella no parlar de les pensions fins després de les eleccions. Quan el referent de les dretes espanyoles, el cagat president de l’Argentina ve a visitar l’Imperi del Borbó, els mateixos que l’han convidat (Abascal i Feijóo) s’amaguen per no reunir-se amb ell, no sigui cosa que la gent es recordi de la motoserra. De qualsevol manera, no tots tenim mala memòria, molts recordam que no fa gaires setmanes, Santiago Abascal va dir que quan ells arribin al poder aplicaran les polítiques de Trump i de Milei. De manera que ningú s’engani, aquests només venen a augmentar els privilegis dels rics, i per fer un ric, es necessiten molts de pobres.

També, tal volta, aquest rebuig dels líders de la dreta espanyola vers la figura de Milei, té alguna cosa a veure amb els fracassos que els partidaris de la plutocràcia han tingut arreu del món en les darreres setmanes. Tenim el desastre electoral de Donald Trump a les eleccions de mitjà termini; ell, que en la seva megalomania es vanta de ser un triomfador natural, ha patit una ensopegada que passarà als llibres d’història. A la gent de poc criteri, quan hi ha votacions li agrada votar els guanyadors. Trump, fins ara era guanyador, ara ja no ho és tant. Alerta, si sou dels que us agrada jugar al guanyador, us podeu endur un trastorn.

Bolsonaro havia de guanyar les eleccions al Brasil sense passar pena; però a la segona volta, l’esquerrà Lula da Silva li va menjar sopes damunt al cap; Milei havia fet campanya per a Bolsonaro, per tant, no ens hem d’estranyar si les dretes espanyoles s’amaguen quan el president argentí ve a visitar-los. 

Una altra relliscada important és la d’un referent d’Abascal el president de Paraguai, Santiago Peña. Va cedir les pensions i els estalvis de la gent a un banc privat, Ueno, que aspira a ser el primer banc del país. Avui aquest banc ha tancat i els paraguaians han perdut tots els seus estalvis i pensions. Abascal es declarava gran amic i admirador de Peña i el va alabar sense mesura, a ell i a les seves polítiques. Peña ha estat destituït com a president de Paraguai i roman a la presó. Abascal no diu ni una paraula, quan abans Peña era el seu heroi.