Gaza continua bombardejada des del 7 d’octubre. Més de 10.000 morts a Palestina. Netanyahu, el president d’Israel, justifica la guerra en nom de Déu i proclama que la Bíblia diu que hi ha un temps per a la pau i un altre temps per a la guerra. Una guerra interminable que, des de l’any 1948, arran de la creació de l’Estat d’Israel, va originar 800.000 palestins expulsats de la seva terra i milers de morts.
Dos pobles separats per un mur amb els mateixos orígens i els mateixos costums: si aneu a Israel o a Palestina, per tradició, us donaran pa acabat de fer i sal marina com ho fan amb tots els forasters.
Al límit de la part occidental i sud de la ciutat antiga de Jerusalem, hi ha la Vall d’Hinnom. Sembla que, en temps del rei Josies, la Vall era el lloc on es practicaven els sacrificis humans de “Moloc”, que havien introduït els ritus pagans dels fenicis i cananeus. El nom del barranc d’Hinnom apareix en l’Alcorà i també en el Nou Testament com el lloc on el mal serà destruït. I, com totes les paraules que s’esllavissen la paraula “Gehenem” d’on prové, va derivar metafòricament i anomenà a la vall el lloc del turment per als pecadors.
Sobre aquesta vall, símbol dels israelites i dels palestins com el lloc de l’INFERN, l’any 1987, Philippe Petit, un funambulista francès, va fer una crida per a la pau: “una caminada per a l’arpa: per a la pau”.
Sobre la Vall d’Hinnom, Petit, vestit amb uns pantalons amples de camals de diferents colors, feia equilibris davant la mirada atemorida dels espectadors que contemplaven com Philippe, sobre un cable d’acer a una alçada de vertigen, mostrava un camal blanc amb l’estrella de David de color blau, entre les franges del mateix color, de la bandera d’Israel.
I, en el camal de l’esquerra, el triangle vermell i les franges negra, blanca i verda de la bandera palestina. La seva fràgil figura es balancejava sobre el cable, tal com la tradició musulmana pronostica que en el dia del judici final hi haurà una corda fina estesa des de la paret d’Haram al-Xarif fins al cim de la muntanya de les Oliveres, on, tant Jesucrist com Mahoma, jutjaran la pobra humanitat i els justos seran salvats pels àngels i els dolents cauran a la vall.
Però Petit mirava endavant, aliè als mites, a les tergiversacions de les lectures “Santes” que tantes “veritats” aterridores han creat. Mirava l’infinit, i, en un moment que va semblar etern, Philippe es va aturar i va treure de la butxaca dels pantalons un colom blanc que, desplegant les seves ales, les va estendre volant cap al cel. Un moment sublim que escenificava LA PAU, un desig impossible. Philippe no va acabar aquí la seva aposta per un món millor. Un helicòpter volava al seu voltant i Petit s’hi va enganxar, enlairant-se amb els braços oberts, talment ho havia fet el colom i Mahoma des de Jerusalem per damunt de la muntanya de Sió. A vistes d’ocell, des de l’avió, en temps de pau, es veuen els assentaments israelites plens de piscines en un lloc desèrtic per la manca d’aigua amb un rierol com el Jordà. Els palestins poden tenir l’aigua tallada durant setmanes i saben que l’hauran de comprar quatre vegades més cara que a l’altra banda de la vall.
