24.7 C
Felanitx

setmanari d'interessos locals

Dijous, 30 juny 2022
Búger balla i bota

Si na Maria i en Carles sabessin el motiu causant d’emprendre el seu projecte, segurament mai li haurien prestat atenció, mai l’haurien duit a terme. I és que si sabessin quins són els objectius, minvaria la intriga i, per tant, el combustible que els mou. Ells només saben que avui dia res els nodreix la vida com ho fan les sorpreses del seu viatge. Ells només saben que no saben per què ho fan, però és que tampoc sabrien com no fer-ho.

Tot i això, cap d’aquests arguments són satisfactoris per les ments encuriosides que sovint els demanen raons narrables. És per això que en Carles i na Maria tenen un llistat de respostes aproximades a les quals recorren quan fan veure que saben el que fan. Entre elles, hi havia la de Búger.

Na Maria i en Carles més d’una vegada havien justificat la seva ruta per tots els municipis apel·lant a la seva pròpia incapacitat per a poder ubicar Búger damunt un mapa. Massa hipocresia per tot l’orgull amb què asseguren estimar la seva terra. De totes maneres, ara aquesta resposta ja no els serveix perquè, d’ençà que hi varen passar un cap de setmana, Búger té un lloc en el mapa i un altre en el record.

Feia un dia radiant, ni vent en contra, ni pluja, ni aquell fred paralitzant. Partien amb la panxa plena de llesques de pa amb oli, amb sobrassada, amb formatge, amb confitura.

Partien amb un rumb més o menys estudiat, però, amb tot, partien sense tenir ni una pista del que anaven a trobar. I és que durant la setmana prèvia ningú els havia sabut dir absolutament res sobre aquell poble. En Carles i na Maria fins i tot n’havien arribat a posar en dubte l’existència, era molt sospitós que cap felanitxer (criatura característica per saber-ho tot i el que no, inventar-ho) els hagués sermonejat amb informacions indiscretes sobre el poble en qüestió.

Fos com fos, els tocava anar-ho a comprovar. Després d’un parell d’hores de carreteres, camins i caminois, varen destriar un poble enfilat damunt un turó, si havien seguit el rumb previst, eren a tocar de Búger. S’hi enfilaren aparentment decidits, tot i que amb tot el que comporta la desconeixença. No sabien on passarien les properes dues nits ni tampoc quines històries descobririen entre aquells carrers.

Havien de començar per qualque banda i, com moltes vegades passa, el primer interrogat fou el cambrer que els serviria el dinar. «El rector és un crack, viu a Campanet, molt bon tio de veres, aquí davant hi ha la rectoria, està buida, un fenómeno, en serio». En Carles i na Maria no necessitaven res més per visualitzar aquell llitet cobert de mantes feixugues que els acolliria durant la nit. Telefonaren al número penjat al portal de la rectoria, deixaren anar la presentació de sempre i a l’altre costat del telèfon, el rector deia que molt bé, molt bé i que ja el disculparien, i que haurien d’haver avisat amb temps, i que eren dos desconeguts, i que ell no tenia temps d’anar fins a Búger aquell dia, i que no les tenia totes i que bé, que al final vendrà na Mari i vos donarà les claus. Tenien la nit assegurada i amb això ja podrien anar fent amb tranquil·litat.

“En Joan Toni, puntual com un rellotge, es va presentar a la
rectoria amb qualque cosa davall el braç; aquesta vegada no duia un pa, sinó una ximbomba. Tenien la festa assegurada”

Caminaven pels pocs carrers d’aquell poble esperant que la gent es deixondís de les seves migdiades i sortís al carrer a fer-hi vida. La primera a guaitar va ser na Catalina. Es dirigia decidida cap al bar de Cas Rector quan va veure dos estranys observant embadalits l’aigua de la font de davant l’ajuntament. Com que aquells desconeguts li havien cridat l’atenció, ella va deixar anar una cantarella per causar-los la mateixa impressió. Va endevinar el to, la melodia, el volum i el moment.

Na Maria i en Carles contaven les poques monedes que hi havia al fons de la font de davant l’ajuntament quan de cop una cantarella els va abstreure d’aquell joc absurd. Na Catalina passava simulant una discreció que ni tan sols ella s’acabava de creure. Aquella bona dona els va cridar l’atenció. Entre els tres varen iniciar una conversa que no anava de res més que de rialles. Ningú sabia de què xerraven si és que xerraven de qualque cosa, fins que na Catalina es va oferir per mostrar-los els racons del poble i d’aquesta manera en Carles i na Maria varen gaudir de la seva primera visita guiada per Búger.

Després d’haver vist tots els carrers i d’haver gaudit de les magnífiques vistes que té Búger, es varen acomiadar de na Catalina i cadascú va seguir amb els seus truis. A en Carles i na Maria se’ls va despertar aquella curiositat intrusiva que els incita a ficar el nas entre construccions en runes i finestres mig obertes. Eren enmig d’un carrer inhòspit quan de cop un nin amb un pa davall el braç els va descobrir tafanejant les encletxes d’un portal abandonat. Era en Joan Toni, qui aviat es convertiria amb el seu cosinet bugerró.

Aquell dia a en Joan Toni li tocava anar a comprar el pa, des que s’havia despert el dematí que sa mare li recordava aquella tasca; tot i això, entre les partides del Fortnite i les del Minecraft, no acabava de trobar un bon moment per anar fins a la botiga. Però l’horabaixa qualque cosa el va fer decidir a sortir a complir la seva tasca i qualque cosa va fer que les partides de la consola fossin el menys interessant d’aquell dia. Quan en Joan Toni va tornar de comprar el pa, li va explicar a sa mare que havia conegut dos felanitxers perduts que necessitaven els seus serveis per conèixer el poble. «Hi puc anar?», sa mare hi va estar d’acord i d’aquesta manera en Carles i na Maria varen gaudir de la segona visita guiada per Búger. Varen passar l’horabaixa sencer plegats, en Joan Toni explicava tot el que sabia mentre decidia el recorregut a cada cap de cantó per on passaven. A en Joan Toni tothom en el seu poble el coneix i, com és evident, ell també coneix tothom, sap el malnom de tots els vilans i fins i tot coneix els parentescs entre uns i altres. Era de veure l’orgull amb què passejava aquell parell de perduts atraient les mirades de tota la resta de bugerrons.
Quan els va aplegar la fosca en Joan Toni va pensar que, com a bon amfitrió, hauria de convidar els seus nous amics a casa a sopar, sa mare hi va estar d’acord. I és que això no era tot, l’endemà tenien tot un dia per conèixer i tot un guia que els acompanyaria.

Diumenge dematí varen berenar tots tres al forn de les ensaïmades bones, havien d’agafar forces per anar a nedar al gorg. Amb la panxa plena varen partir cap al torrent, na Maria i en Carles tenien grans expectatives d’aquell indret i, així i tot, el que varen trobar allà encara els va sorprendre. Ells són gent d’aigua salada, i la dolça, més si és corrent damunt la terra, sempre els resulta impactant. El matí anava passant entre rialles, capficos, històries i passejos. A hora de dinar tornaven ser a dalt, al poble. Varen decidir que es tornarien veure en haver fet la migdiada. En Joan Toni, puntual com un rellotge, es va presentar a la rectoria amb qualque cosa davall el braç; aquesta vegada no duia un pa, sinó una ximbomba. Tenien la festa assegurada.

L’endemà en Carles i na Maria tornaven cap a Felanitx amb una excusa menys per argumentar el motiu de les seves aventures pels pobles i és que, gràcies a en Joan Toni, tenien Búger més que ubicat i viscut. De fet, gràcies a en Joan Toni tenien tota la certesa que seguir aventurant-se pels pobles no necessita més motius que fer-ho sense motius.

darreres notícies

et pot interessar

Reciclar la policia, també