24.7 C
Felanitx

setmanari d'interessos locals

Dijous, 30 juny 2022
En Carles i na Maria, amb el senyor Cabalgante
En Carles i na Maria, amb el senyor Cabalgante

Partien neguitosos. Dins les ments de na Maria i en Carles es començaven a disparar alarmes que tant podien augurar meravelles com catàstrofes.

Partien ressentits per haver-se vist, durant tants anys, obligats a dedicar incomptables hores a l’estudi de les matemàtiques, la irregularitat dels verbs anglesos, o la sintaxi de la llengua. Incomptables hores que, malgastades en l’oblit de la memòria, no havien pogut aprofitar per aprendre a interpretar el missatge d’aquell neguit. Massa hores dedicades a aprendre un món desentès de les subtileses que el sostenen i massa poques aprenent a escoltar el quedir dels déus.

Arribar a Capdepera amb un neguit circulant per tots els conductes del cos era una tortura perversa. La calma de la Via Verda esmorteïa una mica les fuetades d’aquell monstre que des de les entranyes els exigia atenció, però tanmateix, el moviment circular i constant de cames, rodes i pedals els tenia atrapats en aquell sentiment tan profund com inaccessible.
Devien faltar pocs quilòmetres per arribar a Son Servera quan na Maria es va aturar, en Carles va fer el mateix i, d’aquesta manera, plens d’una por irracional, plantaren cara al corc afamat que els devorava el plaer d’existir. El neguit s’amansà, reculà una mica. En Carles i na Maria no s’ho volien plantejar, però en el fons sabien que allò només era una treva, que tard o d’hora el tornarien a trobar.

De moment, se’ls havia aclarit la sang, i pensaments, sentiments i fantasmes circulaven amb més fluïdesa. Quan varen haver arribat a Capdepera, el viure els havia deixat de fer mal.

Tenien dos dies per trobar les eines i els recursos que els farien falta per respondre al neguit, per donar-li forma, color, espai i raó.

El nou mànager de quecadascuescuriacaseva, en Rafel Gelabert*, l’home no només de les respostes sinó que sobretot, dels contactes, sense saber de la delicada sensibilitat dels seus dos artistes, guiant-se únicament de l’entusiasme desbordant que el defineix, va avisar tots els gabellins que considerava de bon servei per al propòsit del projecte (sigui quin sigui tal propòsit). A na Maria i en Carles els aclaparava una mica haver perdut el control de la incertesa, tenir un llistat de contactes pendents d’ells, i el fet de no acabar de reconèixer les ganes de totes aquelles cites programades.

“A na Maria i en Carles els aclaparava una mica haver perdut el control de la incertesa, tenir un llistat de contactes pendents d’ells, i el fet de no acabar de reconèixer les ganes de totes aquelles cites programades”

 

Tot i així, no tenien cap motiu per no intentar-ho, per tant s’hi atreviren. El primer encontre seria amb el senyor Cabalgante. D’ell sabien que era més reservat que el tal Barona, amb qui havien quedat per a l’endemà. Per la foto de perfil de WhatsApp i per la inevitable tendència a construir prejudicis, també havien deduït que era un friki de dalt de tot.

Quedaren amb ell a la plaça de l’Orient i així, amb una infusió escalfant-los les mans i el ventre, na Maria i en Carles varen gaudir d’una llarga i agradable conversa. Realment, no s’havien equivocat gaire, en Cabalgante va resultar ser una criatura que destacava per la seva peculiaritat. Com ells, era un enamorat de la poesia. Potser és cert que la poesia que estimen en Carles i na Maria és tan escorredissa que ni la paraula ni la veu la poden contenir i, en canvi, la que estima en Cabalgante és tan noble i atrevida que es deixa dibuixar amb paraules, damunt papers, o entre parlars. Igualment, les diferències d’aquell amor no feien més que afirmar els vasts marges on s’estenia la complicitat que compartien tots plegats.

S’acomiadaren d’ell i, com fan sempre que són a un poble i hi ha oferta cultural, s’hi apuntaren sense criteri, directes al cinema.

Estaven tranquils, no s’havien de preocupar per res, en Josep i na Rosa* els tenien un refugi assegurat. Ja era el vespre quan en Josep va arribar amb el cotxe carregat de matalassos i mantes i les claus d’una casa que té a Capdepera.

Diumenge dematí es tornaven trobar atrapats per uns plans que els tenien a ells. N’Àngela s’havia reservat el dematí i en Barona el migdia; de totes formes, la cova on na Dorothea Bate havia descobert el primer myotragus a na Maria i en Carles els pareixia una escapatòria força excusada. Tanmateix, tots aquells intents de boicotejar el pla eren mostres de pànic. I si aquells desconeguts, en lloc d’oferir-los eines i recursos, els despertaven altra vegada el neguit? Era tard per fer-se enrere, n’Àngela els esperava amb amabilitat d’amfitriona.

Sort que s’hi tornaren atrevir. Potser amagar-se a la cova del myotragus hauria estat bé, però el que haurien après d’aquella fuga en forma d’aventura, na Maria i en Carles ja ho saben de sobres. En canvi, tot el temps que compartiren amb n’Àngela per dins les runes del castell, els va alliçonar com només el temps ho sap fer.

Baixant del castell, el tal Barona els esperava a la plaça de l’Orient. A en Carles i na Maria els havia anat prou bé durant tot el cap de setmana el fet de confiar en un pla que, en principi i discretament, no els acabava de seduir. Tot i això, no guardaven gaire expectatives per al darrer encontre. El neguit, tot i que adormit, no havia deixat d’alenarlos al clatell en tot aquell temps, potser per això reservaven la vitalitat com un bé escàs. No va ser fins que en Barona, en Miquel des Recreo i en Toni Cataiol els varen impregnar de la seva saviesa anàrquica i el seu sarcasme qualsevol, que na Maria i en Carles varen comprendre que un neguit com aquell no se sanava amb una altra medicina més que la màgia d’on beuen les arrels més profundes del nostre ser qui som. Havien trobat els mestres que coneixien el quedir dels déus.

(Rafel, quedes contractat.)
_
* Consultau la crònica de Campanet per recordar en Rafel Gelabert.
* Consultau la crònica d’Artà per recordar na Rosa i en Josep.

darreres notícies

et pot interessar

Reciclar la policia, també