6.5 C
Felanitx

setmanari d'interessos locals

Dissabte, 28 gener 2023
Sebastià Manresa (Foto: Última Hora)

(Una elegia familiar)

Ell ha mort i de cop no res, el silenci, com la nit guanya amb la fosca i no sabem ben bé què passa.

Un dia, fa molts d’anys, com de quasi tot, quaranta potser, al temps de les llampugues, en Sebastià Manresa, el metge Timpano, des del Port em va dur en barca lluny a veure com el sol se’n va, com baixa i com la nit guanya el dia.

Dins mar, la negror entra per un costat i la mar torna tinta xinesa. La fosca empeny d’un costat i, per davant, la llum s’esmuny cap a terra. Les ones blaves i clares sobre el blanc del fons corren cap a Mallorca. Les boires del cel del capvespre, tenyides d’aram, cauen llunyanes sobre la costa. El cel se’n va, l’espectacle passa aviat. Sense lluna aviat pipellegen els fars i espurnes de llums del litoral ocupat. L’illa s’intueix.

Enfora, a la fluixa, mar endins, hi ha instants en què quasi no es veu res que no sia aigua. Passat la barra, per la rima, Mallorca, Felanitx es perd de vista, per la corba de la terra potser. És l’hora prima. El sol es pon sense òpera, ni música muda. Guanya migdia la fosca, venç la nit (fins al trenc d’alba esponerós).

Una cosa acaba i l’altra neix, sempre, sense aturador. En aquest viatge indefinit, infinit, incert, és ara en Sebastià. Se n’ha anat, sense remei. Una persona oberta que estimava les sensacions, les emocions de la vida i del món i les coses concretes, també, el no-res, matèria de record i cos de cementeri.

Era científic i aventurer, progressista i tradicional. Metge sobretot de la sanitat pública i, també, de les clíniques privades. Professor d’Infermeria de l’Escola de la UIB i director mèdic d’Aspace perquè tenia dèria per la medicina social, pels infants i majors que no són desvalguts, marginals, negats.

En Sebastià va ser un jove curro, pubil, ric però no senyoret, simpàtic. Jugava a futbol, va ser metge del Felanitx i company dels metges del Barça quan començà a fer feina als hospitals de Barcelona, on estudià. Va fer cine –Els moros del Castell (de Santueri)– als anys setanta, escrivia guions, i tocava el baix de jazz. Polifacètic. Expliquen i crec que era un bon metge, un cirurgià i traumatòleg, un professional sensible, un home de poble i del món, humanista, tolerant, un felanitxer del món.

Alguns dels molts de malalts o pacients que tractà en feren testimoni, de la seva capacitat i empatia, complicitat i implicació a la consulta, al quiròfan, a urgències tants de pics. Gent de la vila i de Ciutat, periodistes, professors, pagesos, amics i anònims, vellets i exnins, familiars, veïnats o no, donaren missatges i testimonis espontanis de l’afecte i agraïment per la seva ’mà de metge’ i la cordial relació sostinguda en els anys. També les institucions i autoritats.

No som neutral, era el meu cosí major, com un germà gran en una família escassa i amb massa gent escapçada massa de pressa. Els Timpano som molt pocs. Si a mi m’escometen els vells de Felanitx i em diuen Sebastià –com a ell i al nostre padrí vinater, licorista i rodamon–, jo no diria ni diré “no som jo, som el cosí” (excepte als malalts). Estava i estic orgullós de la confusió.

El metge Timpano va partir el passat dissabte, dia 27 d’agost, dissabte de Sant Agustí, en època de verderols i llampugues, precisament, en hores posteriors a la primera gran barrumbada i tempesta d’estiu enmig del desert illenc. El temps, com tot, on la mort esdevé l’únic argument de la vida. La mort són els altres, els que queden, vosaltres; deia la meva dona, Joana, extinta el 2017: “Si em mor, jo no me’n temeré. Vosaltres sí”. Així deu ser, Sebastià, l’hora prima, la fosca i no la llum, qui sap, la immensa mar gran del no-res o del tot. Ningú no ha recobrat la mirada dels inicis, o no ho ha dit, o no se sap.

Sebastià Manresa Tejedor (Felanitx, 1945), el metge Timpano, fill de metge de poble, Miquel Manresa Andreu, i de Juanita Tejedor Casquero, filla dels matancers catalans Alejandro i Teresa, pare de dues filles, Alexandra i Eva Manresa Obrador, marit de Cristina, morí, dignament, als 77 anys, adesat per la medicina pal·liativa i les mans de la seva família íntima, a una clínica.

Ell es retirà el 2007 després d’una malaltia implacable que els darrers anys el doblegà d’una manera que podem dir cruel, injusta, irreversible. L’afrontà sense resignació, valent, de la mateixa manera que feu confidència secreta del cas i diagnòstic en el seu moment en deixar la feina, abandonà la bata i el bisturí. Aleshores va aparèixer l’escriptor que era sempre, el narrador i el novel·lista, literat de ficció i entrevistador precís al Felanitx, on va ser un molt actiu col·laborador, vicepresident a l’equip que va fer renéixer i continuar aquest setmanari, el seu, el nostre i el vostre setmanari.

darreres notícies

et pot interessar

Franc Prohens Cabrer i Jaume Prohens Manresa, músics i compositors

“Som conscients que és més difícil arribar al públic del nostre país amb una llengua estrangera, però consideram que ser fidels a un mateix és el més important”