24.7 C
Felanitx

setmanari d'interessos locals

Divendres, 1 juliol 2022
En Carles i na Maria a Magaluf
En Carles i na Maria convertint la ràbia en humor

D’ençà de la visita a Andratx que na Maria i en Carles havien posat en marxa un circuit de tràfic clandestí d’esforços discrets per tal de mirar de trobar la manera d’evitar la visita a Calvià. La veritat era que no volien haver de tornar a afrontar el mal i la pena que els fa creuar paisatges profanats com els de Cala Nova, Portals Nous o Santa Ponça. Per això, durant setmanes havien fet el possible per instaurar noves normes que justificassin l’eliminació de Calvià de la llista de municipis balears. Evidentment, cap d’aquests esforços no va fructificar, i és que amb tan deshonestes intencions era impossible que en sortís res coherent.

Hauria estat una indecència discriminar el poble més profanat, quan segurament és el que més pot agrair i necessitar les visites desinteressades. Per sort, varen ser a temps a entendre-ho abans d’haver de partir decebuts per no haver estat capaços de trobar cap excusa de pes. De fet, tingueren la sort de poder partir tan despreocupats com de costum.

No feia ni fred ni vent i a més, tenien els ànims optimistes. Mentre travessaven Palma, varen ser conscients que quan arribassin a Calvià no tindrien on caure morts, així que durant un petit descans es varen deixar caure damunt aquella xarxa de contactes que van teixint setmana a setmana. Amb un sol missatge, na Tònia els va haver trobat un matalàs davall un sostre calvianer. Amb l’allotjament aclarit i el dinar en digestió, aquell dia només els quedava un gran repte per afrontar abans d’arribar al poble que es proposaven conèixer, era el repte dels paisatges profanats.

En silenci, en Carles i na Maria varen pactar que les penes les guardarien per pair-les una vegada tornats a casa, que mentre fossin fora poble s’ho agafarien amb humor. Tant de bo la família reial també s’ho agafi amb humor, perquè ja és tradició estipulada escopir-li totes les muralles de palau cada vegada que la ruta passa per davant Marivent.

Després d’això, un món incomprensible, a una banda el bosc i a l’altra “salón de juegos”. A un cantó el luxe i a l’altre la misèria. A un costat el mar i a l’altre Mercadona. Un món de contrastos fins que una carretereta que s’enfila per una muntanya els va conduir altra vegada cap al silenci dels pobles petits. Na Maria i en Carles mai havien albirat amb tanta sorpresa i alegria trossos sembrats d’ametlers i garrovers.

Igualment, tan bon punt entraren a Calvià varen entendre que els contrastos no cessarien en tot el cap de setmana. Un ajuntament tan gran com el palau de congressos en un poble tan petit com antic. Un govern tan pretensiós per a una gent tan humil. Un rector tan generós en una rectoria tan ostentosa. Com procuren fer sempre, els tocaria adaptar-se.

Primer varen quedar amb en Miquel, que seria qui els acolliria a casa seva, i després varen cercar el bar més representatiu del poble per anar-hi a beure el Laccao que té per costum, representar la seva arribada.

Estaven cansats, per això decidiren agafar-se aquell horabaixa amb calma. Sintonitzaren Titoieta Ràdio i així, com dos fanàtics ridículs, s’escoltaren a ells mateixos a l’altre costat d’una gravació mentre es recomponien les energies. Ja eren prop de les vuit quan ho tornaven a tenir tot més o menys a lloc, s’acostaren a l’església que just acabava la missa i allà se’ls va despertar una altra vegada l’esperit intrusiu.

Durant l’estona que havien passat a Calvià no havien vist cap persona d’aspecte local. La poca gent que passejava pel carrer, ho feia amb aquell pas descarrilat i sense rumb dels visitants, tothom qui veien tenia la mateixa mirada encuriosida que ells mateixos. Però a la sortida de missa, de bracet i a pas decidit, aparegueren pel portal les dues Antònies. Quan les varen veure, en Carles i na Maria varen saber que eren elles a qui cercaven. No sempre és així, però en aquella ocasió es varen saber presentar amb la coherència i la concordança adequades per fer-se entendre i inspirar confiança a aquelles dues bones dones. Va ser gràcies a la conversa que tengueren amb elles, que na Maria i en Carles pogueren honrar els paisatges profanats. Bastava escoltar tots aquells records desatesos de les memòries de la gent que havia vist com els figuerals es convertien en polígons i les penyes en discoteques.

L’endemà varen tornar a agafar les bicicletes per visitar la costa, el que quedava d’aquell mar on n’Antònia assegurava que els porquers hi banyaven els porcs per ofegar-los les puces. En Carles i na Maria sabien que per arribar a la zona verge haurien de creuar Magaluf. Al principi s’ho agafaren amb el mateix humor que havien acordat el dia abans, però quan feia estona que cercaven i no trobaven la sortida, una ràbia impotent els va començar a consumir la calma.

Finalment, havien arribat a aquell raconet aïllat de món que tanta falta els feia. Amb decisió conscient mai s’haurien tirat a la mar amb aquell fred, però sabien que l’única manera de desfer-se d’aquell pes que carregaven era submergint-se davall l’aigua. La salvació de tots els mals.

L’horabaixa tenien un pla impecable; primer de tot, una cita amb el rector, amb qui conversaren més d’una hora, el temps necessari per obtenir les reflexions i els arguments que de cada poble recopilen per construir els fonaments del seu projecte d’amor.

Deixar-ho aquí, així, hauria estat massa nítid, massa clar per ser Calvià. Per això ho contrastaren. Els esperava una tertúlia amb dones sàvies. Les Antònies i les seves amigues cada diumenge es passen l’horabaixa allargant partides infinites de poquino, el seu joc de cartes per excel·lència.

Na Maria i en Carles tenen la lliçó apresa, amb la gent gran s’ha de mirar i aprendre, callar i escoltar. Riure. Recordar.

darreres notícies

et pot interessar

Reciclar la policia, també