15.3 C
Felanitx

setmanari d'interessos locals

Dissabte, 4 desembre 2021
Na Maria i en Carles posant-se les katiuskes
Na Maria i en Carles posant-se les katiuskes
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email

No era la seva primera aventura. Ja fa anys que juguen a convertir idees en narracions. Tot i això, estaven igual d’il·lusionats que quan tenien tretze anys i se’ls va ocórrer inventar un portal per travessar del món que no entenien, al món que no feia falta entendre.

No era el seu primer viatge plegats, ni tampoc la seva primera visita al destí on es dirigien aquesta vegada. Resulta que Alaior és el poble pioner en el llistat de municipis balears, també és el lloc on na Maria ha viscut durant quatre anys. Per tant, reconèixer cada racó, cada pedra i cada tirany, seria la dificultat més gran que es trobarien per a poder emprar la curiositat de combustible pels personatges indiscrets, intrusius i xafarders que intentaven germinar en el seu nou caràcter.

Per sort, els imprevists es cuidaren de donar sentit a aquell viatge que en Carles i na Maria visualitzaven tan organitzat en el seu cap.

Per començar, un temporal que va deixar els ports inhabilitats i els passatgers dels ferris amb un dit al cul i l’altre a l’orella. Si na Maria i en Carles no podien agafar el vaixell, llavors tampoc podien traginar les bicicletes d’illa a illa. L’alternativa era evident, en lloc de vaixell, avió, i en lloc de bicicleta, katiuskas.

I ja els tens enfilant un peu darrere l’altre, des de la pista d’aterratge fins a Alaior. Quan feia una estona llarga que caminaven en silenci, amb la cara banyada i els ulls en forma de vent, varen decidir fer la primera aturada. Eren a l’endret de les navetes de Rafal Rubí i estaven afamats. Es ficaren dins aquella construcció sepulcral i, havent arribat a un acord amb els morts, varen treure la carmanyola de tumbet i menjaren a la salut de tots. Panxa plena, seguiren caminant per caminois embassats fins que, al cap d’un temps imprecís, arribaren a Alaior.

El segon imprevist el van notar com els pujava per l’espinada fins al clatell. Era l’hora de la veritat, havien de deixar arraconades les discrecions i la timidesa i vestir-se de dos pocavergonyes tafaners. Els carrers estaven completament buits, ningú s’aventurava a anar per enmig amb tots els fenòmens atmosfèrics en contra. En Carles i na Maria haurien de tocar timbres i estirar fils. Cercarien en Pere Alzina, tota una eminència del món de l’educació. No s’atrevien a mencionar-ho, però la saviesa que borbollava de la figura d’aquell home els resultava un pèl intimidant, volien estar a l’altura, el cap clar i serè. Però la veritat és que es varen presentar a cal professor amb els impermeables regalimant i amb dues grapades de tensió continguda davall la pell. Almenys havien trobat el que cercaven.

Per sort, en Pere en té prou amb un públic interessat per poder xerrar sense trobar un final. Els va narrar la història del seu poble amb aquella prosa magistral. Els alaiorencs havien estat empresaris i comerciants, feien sabates, gelats, joies i formatge. No ho feien com ho podria fer qualsevol, ho feien amb un enginy inimitable que, es lamentava, avui roman anestesiat.

Tornava a ser hora de moure peces i estirar fils. Aquesta vegada varen trobar el timbre de la casa on viuen na Lucita i na Niní, dues humoristes clandestines que els van oferir un espectacle que combinava les rialles amb l’hospitalitat amb una mestria indiscutible. Elles viuen bé al costat del darrer forn de llenya que queda a Alaior. Havia estat l’ofici de la família, però quan na Lucita va créixer, ella va convertir-se en la bibliotecària del poble. Ara és mestra, una d’aquestes mestres de sang revolucionària i orgull caòtic. Na Maria i en Carles varen tenir la gran sort de poder fer nit a l’apartament de Son Bou que la tieta Lucita i l’àvia Niní els oferiren.

Després d’això només els quedava una cosa i és que s’han proposat de mantenir una conversa filosòfica amb tots els capellans, monges, bisbes, sacerdots, bruixes i xamans que es trobin als pobles. Una idea conseqüent de la conversa que mantingueren amb el pare Boscos, rector d’Alaior.

Allò que es digueren ho haureu d’imaginar, perquè en aquesta pàgina ja no hi caben més lletres.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email

darreres notícies

et pot interessar