14.8 C
Felanitx

setmanari d'interessos locals

Dimecres, 30 novembre 2022

(Apareix el pregoner pel carrer de s’Aigo davall un baldaquí empès per encapironats amb poca roba. Entren a la plaça i després de fer-hi tres voltes dansant i fent gestos de balls tradicionals, els 12 personatges que l’acompanyen, que s’aniran presentant al llarg de l’acte, i el pregoner es troben dalt de l’escenari).

Humanxs, humanes, humans! Felanitxerxs, felanitxeres, felanitxers! En aquesta taula hi sopa tota la humana aventura, tota la història del nostre caminar. Germanxs, ara prendrem la sang de la nova  aliança felanitxera. Gràcies, Ànima Negra.

Gutten Morgen, Nueva Santanyí!

Això era i no era una ovella que no ho veia perquè era cega! Enguany no hem pogut arribar amb limusina a s’Arraval perquè no hi havia aparcament, i aquí amb aquests ramellers nous, era impossible.

Tot lo que vos contaré avui és verídic, i, si no ho  és, coincideix amb sa realitat. Com bé sabeu, es temps d’en Franco mos varen contar moltes, moltes mentides! Felanitx és un poble de gent il·lustre! Brut i ple de merdes, perquè si me fessin un descompte per cada una que trepitj, n’hauria de pagar molt poques, de coses.

Avui no ha ressuscitat només sa Quica, sinó que han vengut del més enllà dotze il·lustres personatges de la vila per acompanyar-me!

Es primer, desconegut per sa ignorància felanitxera, era en Nietzsche! Que no era alemany, era felaNietzscher! Lo que passa és que es alemanys volen tot lo nostro! Nietzscher no era un llinatge, era un malnom, i ells el varen baratar a Nitch, que sona més germànic, però és perquè era de FelaNitch!

Ell va proclamar la mort de Déu, cèlebre cita seva que va anunciar aquí, a Felanitx, perquè sa gent, un temps, no llegia tant i no podien entendre com pestes Déu Etern i Omnipotent havia pogut tombar es coll, i va dir, “Ara veuràs tu!”, i va fundar el Davallament de Felanitx, perquè quedàs ben clar a tothom que Déu havia mort, i havia mort a Felanitx, damunt es replà de l’església!

Una altra persona assídua de la vila, que vaig conèixer aquest estiu quan vaig anar a València, i que també tenia converses amb Déu, lo que diferents perquè, a ella, es àngels, li deien que:“Tranquila, porque ellos estaban con ella y con sus hijos”, és na Isabel! Me va contar que venia a comprar ses bosses de millor qualitat i resistència a can Bossa! Per protegir-se de sa veïnada, que sa veïnada…

-Què vos feia, Isabel, sa veïnada?

Nos rociaba con orines y productos químicos.

-Pero bueno! Está loca, està loca…

Ara toca a una reconegudíssima i il·lustre  cantant que va néixer i créixer a la vila entre pots de pintura, dissolvents i altres productes de drogueria. Això li va suposar un final fatídic. Era de ben a prop, de suaquí, bé, a veïnat, de cas Torner. Tothom la coneixia per na Cristina de cas Torner, i quan va començar a cantar i a fer-se famosa, se va posar un nom artístic més internacional. Tenim avui aquí amb tots noltros na Tina Turner, na Cristina de cas Torner!

És que és… lo millor! Gràcies, Tina!

Una altra diva nostra, no de sa cançó, però que també va tenir un final fatídic, venia a comprar es modelitos a ca na Pepa Negra, tenda de roba de nina petita, coneguda com Confecciones Diana. De tan prima que estava, li bastaven ses talles 10-12. Estic xerrant de na Lady Di!

Es anglesos i ses seves ocurrències de pitonissa ho varen tenir clar de principi i li deien na Lady Die! I sí, és ben ver, se va morir. Va ser un escàndol internacional.

I xerrant  d’escàndols internacionals, una altra persona il·lustre que va ajudar a posar a es mapa sa moda infantil masculina felanitxera va ser na Sabrina! Ella va donar nom a sa tenda felanitxera amb sa seva famosa cançó ‘Boys’. No hi havia hagut tants de papàs mai que anassin a comprar sa roba a es fills d’ençà que na Sabrina va ser imatge de sa tenda.

Un altre escàndol, aquest no internacional, però sí nacional, eh, va… ser la monàrquica visita de la Infanta Isabel de Borbón y Borbón! Tot es poble n’anava ple! Tant de cas li varen voler fer, que varen fer sortir Sant Joan Pelós a destemps, per festejar tan il·lustre presència. Es romanç va ser breu, eh, i ella va ser proclamada persona non grata a Felanitx, perquè sense sense cap mania ni una va cridar tota alçurada:  Quitadme este mamarracho de delante!

Aquests Borbons…! Com que només estaven avesats a veure cossos malgirbats fent estragos per s’endogàmia, quan degué veure es llongos que pegava aquell, degué dir: “Això és bruixeria!”

De visites, en vàrem tenir moltes, però durant una bona temporada vàrem tenir, carrer Major amunt, carrer Major avall, la crème de la crème. No vos ho han contat mai, però a lo que noltros hem conegut (bé, no tots noltros) com es Salón Rosa, hi va debutar, cantant “La  vie en rose”, n’Edith Piaf! D’aquí en ve es nom. Però no només va donar nom a es Salón Rosa!  Perquè, quan acabava, envestia carrer Major per avall, i anava a Can Rosa, que encara no era Can Rosa, a fer copes d’exclusiu xampany francès que tenien ben fresc a es sótano dins una conservadora de butano! En honor a ella, li varen posar Can Rosa, perquè tot lo dia hi era!

N’he dit… de més segures, però jo crec que això de veure “La vie en rose” era des beure, perquè rosa, sa vida, no ho ha estat mai!

I ara, atenció! Vos vull anunciar un secreto a voces, que de secreto en té poc, perquè és molt evident, però avui comptam amb sa presència d’un familiar meu que, quan va partir de Felanitx, no va tornar pus mai! Va fer lo mateix que en Tòfol Colom. De doblers seus, sa meva família, no n’hem vist cap mai. Va partir quan ja no li quedava cap persona humana càrnica calenta des poble per boixar-se. En dec tenir, de cosins i cosines felanitxeres… Tots som família! Estic xerrant des meu tio, en Julio Iglesias!

Es meu tio no m’ha fet gaire cas mai, però una persona que me’n va fer va ser l’excel·lentíssima diva i presidenta mallorquina na Maria Antònia Munar!

Me va regalar una bicicleta a es Jardins de la Misericòrdia de Ciutat! Per un concurs de dibuix que vaig guanyar de petit, que es dia abans em vaig recordar que havíem d’entregar l’endemà (això ja me ve d’enrere) i mumare me va ajudar a calcar sa darrera pàgina des llibre d’història, on sortia el Rei en Jaume I dins una tenda de campament que se va muntar quan va haver desembarcat a Santa Ponça! Vaig guanyar es primer premi de Balears, i ella, avui, ha volgut brindar-mos amb sa seva presència per fer-me un obsequi:

-Llavors eren altres temps, estimada, i te vaig poder regalar una bicicleta, però m’ho han fet tornar tot, i  avui només he pogut robar aquest timbre a una bicicleta que he vist encadenada a una farola quan he arribat a la vila”.

-Massa bé està, Maria Antònia, que pes carrils de bici que tenim a Felanitx, no ho paga!

Ara toca a una il·lustre persona molt arrelada a es orígens del Cosso i a es cors des habitants d’aquesta vila. Un altre que cortejava, però cortejava toros: n’Isidoro.

N’Isidoro Ruiz Romero va torejar a La Macarena nostra durant 47 anys. Va fer moltes corridas (però no crec que tantes com es meu tio Julio).

Després d’aquest, quasi lustre, torejant a sa nostra plaça, l’any 2007 es va tallar sa coleta (que ja la duia tallada, perquè era ben morena i ell ja tenia es cabells ben blancs…). Dos anys després, La Macarena tancava ses seves portes amb cames escarrinxades que havien fet passar per ull es taulons de fusta des galliner de sa part més alta de sa plaça, que sa gent que seia a davall i aixuixí veia una cama que davallava des sostre i li pegava per devers es front.

Resulta que ara sa plaça és del senyor Pedro Balañá, es des cines de Barcelona. Que jo sempre li he dit “Balanya” perquè a es logo se varen deixar s’accent, per ventura perquè sonàs més castizo i més cañí.

Idò en Pedrito aquest mos podria muntar un cine a sa plaça, perquè a Felanitx ja no en tenim! Aquesta plaça actual, que compleix enguany 108 anys, cau com mig Felanitx, per no dir tot. I com que, enguany, no l’hem poguda obrir, n’Isidoro ha tornat amb sa coleta aferrada amb saliva dijuna. Feis lloc, feis passadís, feis un rotlo aquí davant! Perquè, en primícia mundial, avui n’Isidoro vos  delectarà, a aquesta plaça de s’Arraval, amb veròniques i estocada final. Que suelten el toro!

Tota aquesta afició taurina va arrelar a Felanitx, i es de sa tenda d’electrodomèstics de can Phillips varen voler promocionar sa qualitat des seus productes a nivell nacional. Varen contactar amb una cèlebre folklòrica per mem si podria ser imatge i veu d’un anunci que reclamàs s’atenció ciutadana, i varen encertar de ple: na Carmen Sevilla els va fer s’anunci, i avui és aquí perquè tots voltros pugueu gaudir d’aquest èxit televisiu. Una diva, divina i meravellosa dona, na Carmen. Quina pena que es seu capet hagi perdut es món nostro…

I bé, per acabar, un personatge que hauria desencadenat sa transformació i excel·lència de sa xarxa de telecomunicacions felanitxera. No tendríem cap cable penjat per cap façana, tot seria inalàmbric! És n’ET.

Si a n’ET l’haguessin deixat a Felanitx… fora cobertura…? no hauria tornat pus mai a ca seva! Ni abans ni ara!

“Felanitx és una merda, no fan res mai a Felanitx! Buuhg” -diu sa gent- i llavors, quan qualcú té iniciatives, es suport és pèssim i sa implicació pràcticament nul·la”

 

I això és sa història desconeguda de Felanitx! Un poble de gent il·lustre, un poble que no sap lo que té, ni sap lo que vol, un poble que l’hem tudat… “Felanitx és una merda, no fan res mai a Felanitx! Buuhg” –diu sa gent– i llavors, quan qualcú té iniciatives, es suport és pèssim i sa implicació pràcticament nul·la.

Som un poble d’incongruències, ja ho sabem… En Cànaves diu que car no ho és, però jo l’hi trob. També és ver que es des darrers que queda a es Mercat i deu haver hagut de pujar es preu, però jo què vols que te digui… Un altre exemple és s’Hipercentro, que és a prop de ca nostra? Sí, però per centro? A es centro no hi està. A prop i sí, per centro, no. En canvi, veus, es Bar Centro, des Quatre Cantons, aquest sí que està a es centro, lo que passa és que sa darrera vegada que “se entró” fa mooolt de temps! I crec que ja no “se entrarà”.

I en tenc més, d’incongruències. Abans sa dama havia de ser un nin, ara no ho pot ser; abans teníem tren i ara no; abans teníem es Sindicat i ara no; sa fàbrica d’en Munar (gràcies, Maria Antònia, pes detall), ses tàpares, ses perles, teníem es ball de ses àguiles pel Corpus, cossiers, cine (plaça de toros), sa plaça de ses Torretes… el Parque… mare meva…

Que he de contar que no sapigueu… Però mos és igual, varen fer i desfer com varen voler i varen destrossar lo poc que teníem identitari des poble.

Ni sabem lo que teníem, ni sabem lo que tenim. Sense anar més enfora, resulta que per la Sala no saben que som DJ (bé, DJ… pinxapistes). He pinxat a Barcelona, Estònia, París, Ciutat, Santa Maria, Campos, Montuïri, Alaró, i fins i tot a Felanitx! I per Sant Agustí! Però no sabien que som DJ.

Resulta que m’han dit, perquè diuen diuen diuen… pueblo chico, infierno grande, que no me contracten a la vila però pes meu estil! No sé si de música o de vestir, perquè no m’estranya res avui en dia, però diuen que no encaixa. Mem, jo, almanco, no m’he adormit mai pinxant música. Se veu que aquests experts en festes i merdenes s’estimen més s’estil des que s’adormen amb sa seva pròpia música. Supòs que nadie es profeta en su tierra, que diuen. També, per ventura, és perquè faig qualque cosa bé.

Per tant, ara, després de cantar una versió, del Cosso, de s’himne de Felanitx, ja que, com sabeu, s’ha mort de vell, per antiquat, masclista i hipercatòlic, i perquè ningú el se sap ni representa ningú, hit del verano (que ha arribat  un poc tard), vos presentaré  Sor Estiércol (la teniu aquí avui, també, amb totes noltros) perquè quedi ben clar, si encara no hi havia quedat,  qui som i què defens.

A baix sa Monarquia!

Mort a es patriarcat!

Mort a es gènere!

Mort a sa violència i

mort a es feixisme!

Visca sa terra lliure!

Visca sa gent lliure!

Visca Mallorca!

Visca Felanitx!

Visca Sant Agustí

–que també era maricón–!

i visca el Cosso!

Vull dedicar aquest pregó a sa meva padrina, que enguany se compleix una trista i difícil dècada sense ella. Perquè ella me va ensenyar a ser persona, a ser felanitxer i a ser des Quatre Cantons! En agraïment i amor etern, que visquin ses padrines!

I, finalment, per acabar, vull donar les gràcies al Cosso per s’oferiment i sa implicació bestial que han tengut amb sa meva proposta. No he tengut cap no d’aquest elenc meravellós d’artistes. I molt especialment a sa quinzena de familiars i amics que han fet possible, amb sa seva ajuda totalment imprescindible, muntar tot aquest puta immens debassei. Moltes, moltes, moltes gràcies. De tot cor!

darreres notícies

et pot interessar

Condemna en veu baixa