24.7 C
Felanitx

setmanari d'interessos locals

Divendres, 1 juliol 2022

Estimats lectors, oients i espectadors, anau deixondint els sentits adormits que si la visita a Banyalbufar havia estat intensa, la de Binissalem, a més, fou profunda.

Fa uns mesos que una idea innocent va germinar en l’imaginari d’en Carles i na Maria. Llavor era de fàcil abreujar. Amb «una visita a tots els pobles de les Balears» la idea estava explicada. El fet és que amb el pas dels dies i les setmanes, la idea ha anat creixent, ocupant conductes i compartiments inexplorats en les seves ments. Ara la idea té tot el que cal per complir els requisits d’un «estudi sobre les textures, formes i aromes de l’amor».

Ara la idea té pàgines escrites, paraules ordenades conseqüents de converses amb savis, bruixes i sacerdots, té desconeguts que es tornen amics, té nits desvetlades per indigeribles emocions, té llistes enumerades perdudes per racons, té un encadenat de dubtes i decisions, i des que han viscut Binissalem, la idea té valentonades jugant amb pors i amors domant temors. Un quadre extravagant.

En Carles partia amb la calma dels dies que els esperen amb un plat calent i un llit sota cobert, na Maria partia amb la pell per dins i la curiositat per fora. S’hostejarien a ca na Laura i na Itzíar, una animeta explosiva i espontània, i una altra de dolça i enigmàtica. Les visitades i els visitants no es coneixien personalment; així i tot, na Lluïsa, l’amant de na Itzíar i alhora també de na Maria, amb la delicadesa de l’amor més senzill, va oferir als visitants el que tot lector, oient o espectador està convidat a oferir-los: un contacte als pobles pendents per visitar.

Però abans del plat calent, el llit cobert, i abans de començar a respondre la curiositat, a en Carles i na Maria els tocava aprofitar el dia pels carrers d’aquell poble gojós de vida. Tot just arribar, es palplantaren al bell mig de la plaça i com dos carronyaires primmirats començaren a observar tots els individus a la vista. Ningú els convencia i és que no feien més que excusar-se d’acostar-se a irrompre en les vides de desconeguts justificant el seu excés de vergonya amb allaus de prejudicis sobre tot ésser en vida. Finalment, el senyor de barba blanca amb el jersei de llana i calçons de xandall els va parèixer inofensiu.
Aquell bon home va escoltar l’explicació que en Carles i na Maria ja reciten de cor i abans de deixar-los acabar els va dir «heu de conèixer en Víctor, el senyor batle, veniu que és aquell d’allà».

“Na Maria i en Carles moltes vegades fantasiegen amb el supòsit de ser ells els amfitrions, s’imaginen les explicacions i les rutes que farien si de cop se’ls presentàs qualque individu encuriosit per conèixer Felanitx”

 

Na Maria i en Carles moltes vegades fantasiegen amb el supòsit de ser ells els amfitrions, s’imaginen les explicacions i les rutes que farien si de cop se’ls presentàs qualque individu encuriosit per conèixer Felanitx i és que segurament seguirien el mateix protocol que va seguir en Víctor (tot i les diferències que distingeixen un polític d’un parell d’inadaptats). Primer encetarien un monòleg ostentós que bravejàs sobre totes les meravelles del poble en qüestió, després obririen les portes dels llocs inaccessibles si no és amb companyia d’un vilà (en Víctor els va obrir l’ajuntament, en Carles i na Maria obririen la Macarena), tot seguit es regalarien a l’hospitalitat desmesurada, una disponibilitat total i desinteressada.
Dinaven tots tres a plaça. En Víctor, entre salutacions, reclamacions i queixes de tots els binissalemers que passaven, feia tot el que estava al seu abast per atendre els seus convidats felanitxers. Cada vegada que qualcú els tallava la conversa, ell l’enfilava de nou. De totes maneres, d’en Carles i na Maria no obtenia respostes gaire enriquidores, més aviat silencis envoltats de somriures nerviosos. És el que passa quan a dos exclosos del sistema i analfabets de la política només els parles de governs i economies.

Finalment, en Víctor es va rendir i va ser llavors quan tota l’estona compartida va prendre sentit. Ningú sap com, però de cop xerraven d’amor, en Víctor els va explicar les formes del vincle que des de fa tants anys construeixen amb la seva dona, que viu a Eivissa. Na Maria i en Carles, per la seva banda, li varen contar sobre l’amor que els uneix a ells dos. Un amor que només està protegit dins el món que comparteixen. Na Maria i en Carles li varen explicar com han perdut la por a estimar-se, a ser el seu món a tot arreu.

Era entrada de fosca quan s’acomiadaven del senyor batle. En Carles i na Maria sentiren un silenci, l’escoltaren i assumiren el que significava aquella escalfor que els acariciava el pit.

Aviat arribarien els déus i, com mai, estaven disposats a rebre’ls plegats. Abans, però, sol·licitaren unes hores de treva per poder presentar-se a na Laura i na Itzíar amb l’aparença més humana possible. Els déus cediren i d’aquesta manera va arribar el plat calent, el llit sota cobert i la curiositat es va resoldre amb intercanvis de mirades tan discretes que ningú més sabria detectar i tan tendres que només els ulls sabrien desxifrar.

S’adormiren. Els humans, els cans i la casa. Tothom, i llavors arribaren els déus. L’endemà al matí na Maria es va aixecar i amb les poques paraules que no diu, li va fer saber a en Carles que necessitaria d’ell que la dugués a un lloc segur on poder-se desfer de les despulles humanes durant el temps que els déus persistissin. En Carles va cuidar aquell cos discretament moribund fins que foren a Pou Poal, allà tots dos varen aclucar els ulls i varen desaparèixer. Hores més tard recuperaren la plenitud de la consciència i una gana desmesurada els va treure d’aquell racó, dinaren com si res hagués passat. De totes maneres, els déus persistien. De tot el que havien vengut a dir, els quedava el desenllaç. Ja era l’horabaixa quan en Carles i na Maria trobaven on resguardar-se de nou del món entre les runes d’una possessió abandonada. Asseguts damunt una biga caiguda i corcada esperaven veure-li per fi els ulls a la por que els havia convocat allà. Varen arribar les primeres remors d’una tremolor que aviat s’apoderaria del cos d’en Carles. S’abraçaren com dos simis primitius, es cuidaren i es deixaren cuidar, es feriren i se sanaren i així, al cap de molta estona, els déus eren menys divins i els humans menys mortals.

darreres notícies

et pot interessar

Reciclar la policia, també