La dita popular és, ara més que mai, d’una veritat incontestable: “Cadascú recull el que sembra”.
Per més que es vulgui desitjar amb totes les forces ser recordat com una bona persona, si tota una vida s’ha transitat en la direcció totalment contrària, amb un rastre d’accions qüestionables, aquest desig mai no es complirà.
Quan es perden els escrúpols i els miraments, i s’és capaç de transgredir tots els límits ètics no sols amb adversaris i opositors, sinó fins i tot amb companys, família i amics, no es pot esperar de la resta de la gent una altra cosa que rebuig.
La veritable condemna prové de la memòria col·lectiva. Les maldats i injustícies comeses al llarg d’una trajectòria vital seran, definitivament, la cosa per la qual la gent et recordarà, i aquesta realitat és tossuda i no es pot mitigar ni resant trenta mil avemaries, ni amb cinquanta mil rosaris, ni confessant-se o combregant.
La vida és, al capdavall, l’únic jutge. I quan la collita arriba, el fruit que es cull és exactament el que es va plantar; en aquest cas, es collirà odi · Reflexiu
