Tamarells esbucat. No fa falta explicar res més. Les lletres MAJÚSCULAMENT blaves damunt la porta emblanquinada s’esmicolen i s’han desfet per sempre més.
“Tanmateix, estava tancat. Era una galeria rara. Pertany als seus propietaris”.
Sí, però la pala assolant la façana esdevé una urpa malèfica que minimitza el nostre passat, que elimina les emocions de la gent que va habitar –en el sentit més ple– aquell espai.
S’enduu el truc i el joc fora d’en Fulanito, les fotos de la lliga de bàsquet, els sobres de sucre per al cafè, les primeres colles, el cartell “Portocolom Perill de mort”, les tertúlies dels meus pares a la terrassa. S’enduu mossegar un glaçó veient el far i els llaüts del port. El punt de trobada de moltes generacions, vaja.
S’enduu l’olor de la fulla dels tamarells, el cant dels grills i, potser, l’imaginari de joventut.
Sé que tot això no val res, no són euros.
Però som nosaltres, i fa mal.
Volia retre unes paraules a aquell espai i a la sort que vàrem tenir de poder viure-hi estius, de poder trobar-nos a un bar únic que ha marcat la nostra vida.
Un agraïment a en Tòfol i a tots els que varen fer d’aquest local una referència vital d’alegria que mai oblidarem • Laura Monserrat
