16.7 C
Felanitx

setmanari d'interessos locals

Divendres, 5 març 2021
Bartomeu Bennàssar Vicens, teòleg, sacerdot i escriptor felanitxer
Bartomeu Bennàssar Vicens, teòleg, sacerdot i escriptor felanitxer
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email

Cada cert temps, al panorama cultural sorgeixen figures que de qualque manera superen els atributs clàssics dels intel·lectuals i se situen a un graó diferent: no són només bibliòfils capaços d’interpretar la realitat gràcies a la seva erudició, sinó que disposen d’una sensibilitat i d’una lucidesa especials, més pròpies de la saviesa que no de la simple intel·ligència. Bartomeu Bennàssar Vicens és una d’aquestes figures, un savi contemporani. Sacerdot, teòleg, professor, escriptor, poeta i fins i tot compositor a la seva joventut, mossèn Tomeu Bennàssar, Xico, nascut a la vila el 1937, ha escrit una trentena de llibres sobre els temes més diversos. La seva obra transita amb naturalitat d’un assumpte a un altre, del turisme de masses al càncer o al confinament, sempre des de la perspectiva evangèlica però amb el focus ampliat al màxim, capaç d’aixoplugar qualsevol aspecte de l’experiència humana. El seu darrer llibre és Dietari d’un confinat a una Mallorca pandèmica i de fira, publicat el setembre de 2020.

Fa molts d’anys que apostau per la «desconstrucció del turisme». La pandèmia és una oportunitat?
Sí, però una oportunitat que també em fa dubtar molt. Normalment som éssers que, tot d’una que hi ha un buit, l’omplim. No ens donam un temps de reflexió. La natura mateixa ho fa, allà on hi ha un clot hi va l’aigua. Aquesta metàfora d’omplir el buit és vellíssima: la natura avorreix el buit, diu un proverbi llatí. Això té elements positius, evidentment, és la vida mateixa, però en aquest cas concret el buit que ha deixat el turisme a tots els nivells és com si ens haguessin llevat el pis. I no som capaços de donar-nos el temps suficient per repensar les coses.

“Ens ha vacunat, en el mal sentit, l’eslògan olímpic: més ràpid, més fort, més alt, més tot. Qui és amo del temps ho té tot. Es té a ell mateix”

 

El món contemporani no ens deixa, no ens permet aquesta pausa.
És un altre element que incideix negativament en tots els plantejaments de tipus ètic o filosòfic: l’acceleració del temps va en contra del pensament. Vivim a contrarellotge, ja no som els amos del rellotge. Ho hem estat: hi va haver un temps molt més lent. Ens ha vacunat, en el mal sentit, l’eslògan olímpic: més ràpid, més fort, més alt, més tot. Qui és amo del temps ho té tot. Es té a ell mateix. A un al·lot el seu temps no li passa mai, no és ver? «Jo voldria esser gran ja», pensa. I nosaltres, a la vellesa, miram de posar-li fre… i no hi ha manera, no se’ns atura, ens anam apropant a l’abisme i passam aquesta por i aquesta pena. Ara aquesta por i aquesta pena s’han traslladat a gairebé tothom. Aquesta sensació ens corroeix per dedins, ens fa molt de mal. Aquesta acceleració és un dels elements propis de la infecció del turisme, no només les masses sinó aquest ritme frenètic del turisme: ara aquí, ara allà, hem de veure allò… És una consumpció del temps. Vas aquí, vas allà i no t’endús res, perquè el que fas no t’afecta. Només t’endús la foto. Una cosa frívola i externa.

Al vostre tractat sobre turisme feis una divisió entre el turista visitador i el turista colonitzador. Ens hem convertit tots en turistes colonitzadors?
Ens hem convertit en colonitzadors de nosaltres mateixos. El turisme ens ha afectat l’ànima, ens ha afectat l’esperit perquè ens hem colonitzat a nosaltres mateixos; ara veurem com en sortim, d’això. Jo crec que no en sortirem ben parats.

Entenc aleshores que no sou gaire optimista amb «el canvi de model».

De moment no, perquè de fet quan hi ha hagut situacions en què s’ha pogut insinuar aquesta possibilitat s’ha estat en contra, s’ha pres el mateix camí de sempre. Em recorda la lluita aferrissada al seu dia per implementar l’ecotaxa, una cosa que ja demanava en Tomeu Amengual, escriptor felanitxer de principi del segle XX. A començament de segle! El turisme és un depredador, de natura i de tot, no només dels elements físics com puguin ser l’aigua o el sòl, també de l’esperit, com dèiem. Jo no veig que, tot i comptar amb alguns elements que ajudarien, hi hagi una voluntat política d’anar cap allà. Aquesta voluntat no hi és. Estam venuts, totalment venuts.

“El turisme és un depredador, de natura i de tot, no només dels elements físics com puguin ser l’aigua o el sòl, també de l’esperit”

 

En general els humans, a més d’omplir els buits, solem mostrar bastanta resistència al canvi.
Sí, això també hi és. Tenc un llibre que es diu Contestación, carisma y cambio de estructuras, sobre les meves impressions del meu temps a Amèrica. Allà la gent lluitava pel més important, que no era només passar del subdesenvolupament al desenvolupament; no, en realitat aquelles persones estaven subjugades, estaven sotmeses i s’havien d’alliberar.

Paradoxalment, tot i aquesta resistència al canvi, per ventura mai ens sentim tan vius com quan canviam.
Quan lluites per aconseguir-ho. Ens trobam millor com a persones, no com a benestants sinó com a persones, més plens, quan lluitam més que quan posseïm. Als moments de treball, de dificultats, de superació i de lluita, ens sentim millor. Jo vaig fer feina uns mesos a un hotel. Aleshores parlava de turisme, al principi des de la perspectiva dels canvis mentals que el turisme podia propiciar, el xoc de mentalitats. Era el temps d’en Franco, per tant també pensava que l’arribada d’estrangers ens podia obrir el capet, i a més defensava el descans després de la feina, defensava l’oci, que sempre està atacat pel neg-oci: otium-negotium, etimològicament el negoci és la negació de l’oci. Nosaltres feim negoci de l’oci, és la negació mateixa! Vaig fer feina per aprendre de què parlava: no hi ha res millor que l’experiència per aprendre, per confirmar i descartar teories. Jo venia d’aquest element del turisme com a oci beneficiós passat per l’experiència a Amèrica, on vaig veure que hi havia molta de gent que ho passava molt i molt malament i vaig confirmar que havíem de descobrir la realitat des dels que la pateixen. No hi ha res millor per saber com va el món que demanant-ho a qui pateix.

“quan trobes algú amb fam no basta que li diguis «aquí tens el pa». Ens hem de demanar per què té fam”

 

El 68, quan anàreu al Perú, ho féreu en un ambient bastant contestatari arreu del món.
Era un ambient de vertadera eufòria en molts d’aspectes. El món estava revolucionat. Jo ja estava un poc marcat per la meva experiència a Roma i havia canviat la mentalitat. Vaig anar al Perú convidat per un dels que ja hi eren, que duia un seminari interregional de setze diòcesis, a un moment on tot bullia, amb el Che Guevara com a símbol revolucionari a tot Amèrica. Una part del clergat era conciliar i encoratjava els moviments revolucionaris, i l’altra part doncs no ho era, eren tallats a l’antiga i estaven aliats amb els grans terratinents d’allà i dels EUA, no només pel que fa a les idees, també pel que fa als mitjans.

L’anticomunisme els unia. Tallaven caps allà on fos. El fragment decisiu de l’Evangeli és «em vares veure que tenia fam i em donares de menjar». Aquest és l’examen de les nostres vides.

I què vol dir, exactament? És només caritat o és una altra cosa?
Ho és tot. Perquè quan trobes algú amb fam no basta que li diguis «aquí tens el pa». Ens hem de demanar per què té fam.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email

darreres notícies

et pot interessar