Felanitx és una terra adobada d’idees. Hi broten els projectes així com hi brota la vinya. Escarràs ha estat un dels fruits d’aquesta terra que ara també és asfalt. Actualment, el grup musical està format per Enric Caldentey (percussió), Sebastià Caldentey (teclat), Aina Gelabert (baix), Llorenç Pocoví (percussió), Miquel Àngel Roig (veu), Pep Soler (guitarra) i Xim Tomàs (trombó). Avui conversam amb els tres membres felanitxers del grup: Llorenç (1994), Miquel Àngel (1999) i Xim (1995).
Com neix Escarràs?
No té gaire misteri. La majoria érem coneguts del poble que vàrem entrar en contacte arran de coincidir en moviments socials, a l’Ateneu i al SEPC de Felanitx. Concretament, la polèmica al voltant de Valtonyc va ser el que ens va acabar d’impulsar a crear el grup. Els tres primers membres foren en Miquel Àngel, en Pep i en Joan. Després entraren en Sebastià i en Llorenç. El nostre trombó, en Xim, fou un dels darrers integrants d’Escarràs.
Què hi ha de l’Escarràs que va començar dins l’Escarràs d’avui?
Escarràs ha canviat, com tot. Hi ha hagut una evolució. Abans fèiem uns estils un poc més dòcils i ara hem anat ficant més canya. A més, entre nosaltres també hem madurat i som membres diferents. En Bartomeu i en Joan se’n varen anar i va entrar n’Aina. Són canvis naturals. Esperam no quedar estancats i seguir evolucionant.
“Intentam veure la cara real de Mallorca, sense amagar-nos darrere els niguls ni les calitges. Reivindicam aquesta Mallorca de merda.”
Quins grups de música inspiren Escarràs?
Sempre hem coincidit que el màxim referent, en un principi, va ser La Gossa Sorda. Ara intentam que els referents no sempre siguin d’aquest caire alegre, així com abans sí que ho intentàvem. De totes maneres, tenim referències musicals molt variades, ja que cadascú de nosaltres té les seves. De vegades, es fa complicat ajuntar-les totes, posar-se d’acord i treure un producte unitari que englobi les referències de cada component del grup.
Què reivindiquen les vostres lletres?
Intentam defugir un poc de la tònica general de cançons amb la posta de sol darrere. Intentam veure la cara real de Mallorca, sense amagar-nos darrere els niguls ni les calitges. Reivindicam aquesta Mallorca de merda. I ja està. Punt final.
Com concebeu la vostra música: com a una eina d’expressió o de canvi social?
No s’entén l’una sense l’altra. No serveix de res el precepte si no vols un poquet de canvi. No es tracta d’inculcar, es tracta de transmetre aquest missatge per a si més gent s’hi suma. A Mallorca, que és un territori molt limitat, més encara. A Nova York o a Madrid pots fer una música molt més desarrelada, però al moment que vius a Mallorca i que estàs amb les condicions que estam ara, una cosa va molt lligada amb l’altra.
Com va afectar la pandèmia a la quotidianitat dels músics?
Com a grup vàrem tenir, almanco, un any sencer de pura desconnexió. Just abans de la covid havíem enregistrat tres cançons i el videoclip de “Volant ras”. Durant el confinament també en vàrem gravar un altre, cadascú a ca seva. Per una banda, ens va fer molt de mal treure temes nous i no poder-los estrenar amb directes a l’estiu. Per altra banda, vàrem dur una sortada de poder tenir material inèdit per anar publicant a les xarxes i mostrar que encara érem vius i actius. Així, la gent no s’oblidà de nosaltres. Al mateix temps, individualment, ens va servir per fer un poc d’introspecció amb el nostre instrument i explorar-hi camins. Ens va anar bé no aturar-nos de cop i seguir un poc la roda.
Tot sortint de les mesures restrictives, l’estiu passat traguéreu el nou EP Soles d’asfalt. Què hi podem trobar?
Hi trobam un poc de tot. El canvi més gros ha estat passar d’unes línies de veu un poc melòdiques a unes de gens melòdiques. Quant als ritmes, també els hem explorat un poc a “Nigromants”. A més, ens hem introduït una mica a l’electrònica i les lletres són encara més punyents del que és habitual, més directes i menys metafòriques.
Com va anar el micromecenatge que vàreu dur a terme per poder enllestir l’enregistrament de Soles d’asfalt?
S’acostava el final i pareixia que no arribàvem al límit, però els dos darrers dies varen ser la salvada. Vàrem complir l’objectiu i, fins i tot, el vàrem superar. Hi va haver inversions de gent que no esperàvem i sorpreses, bones.
A més, aquest estiu passat vàreu poder tornar a l’escenari. Com va ser la retrobada amb el públic?
Molt bona, trobam. Es va notar que n’hi havia moltes de ganes, tant per part nostra com per part del públic. Al principi es va notar que dúiem bastant de rovell, però, a poc a poc, va començar a rodar. A final d’estiu va ser quan vàrem passar més gust dels concerts, per aquest fet: perquè dúiem les coses més rodades, més sòlides.
Com relacionaríeu Escarràs amb Felanitx?
A part de la fonètica, hi ha la part àcida i punyent de la ironia felanitxera. Felanitx és l’escarràs de Mallorca.
Ja per acabar, quina cançó vostra considerau que defineix més allò que és Escarràs?
És difícil triar-ne una, emperò pel missatge i la ràbia que duu dedins, “No limits”.
