Crec que no necessitam presentar na Mar Grimalt. Com a guanyadora de la 14a edició del Concurs Sons de la Mediterrània i poques setmanes després de la seva espectacular Sibil·la amb Haa Collective als Premis Temps de les Arts –que si no heu vist i no heu tengut, com jo, oportunitat d’anar a matines a Sant Alfons, recoman moltíssim que cerqueu– dia 31 va publicar el seu primer disc, Espurnes i coralls.
Produït amb el segell Microscopi de la mà de na Joana Gomila i na Laia Vallés, acompanyada a molts temes per n’Ada Elionor, és un disc que es presenta com a molt personal i que, per això mateix, ens interpel·la i no poc en les seves lletres i en les seves tonalitats tradicionals, de ca nostra, mesclades amb les electròniques.
Na Mar explica que “amb aquest disc he volgut honrar la feina de la meva família que m’ha fet tenir la vida que visc i alhora m’he pogut reconciliar amb aquesta nina que jugava als caramulls de grava. Però el disc no tracta d’explicar aquesta història. Aquest treball neix d’un crit per rompre la cuirassa i trobar l’espai propi des de l’estructura que el sosté”. Moltes d’aquestes cançons, diu, neixen com una mena de purga personal després de sostenir la contradicció que suposa l’amor a la família i a la fàbrica de vibrats i pretensats de formigó. Al disc, com remarca el segell, “la veu humana i la veu de les màquines s’entremesclen, conviuen i en són les protagonistes”.
Amb una sensibilitat intel·ligentíssima, “el cap clar i el cor tranquil” d’en Miquel Bauçà que la felanitxera canta, la de na Mar és al capdavall una purga que pot ser col·lectiva. Destriar on situar-nos després d’aquest desastre consumat pel ciment, què feim amb això i partir d’aquí. Qui més qui manco vivim o hem viscut en una perspectiva o una altra el conflicte entre el sistema econòmic especulatiu que destrueix la terra que estimam. “No sempre és fàcil estimar el que tenim, perquè a vegades pesa com tones i tones de ciment”. En aquest garbellar han quedat, a més dels d’en Bauçà, els versos d’en Damià Huguet que fan la melodia de “La inutilitat” i alguns de n’Antonina Canyelles a “Reset”.
Na Mar té una capacitat molt difícil, que na C. Lispector a qualque banda defineix com una manera de tècnica. És una manera d’humilitat, però no la cristiana, sinó la humilitat com una forma d’apropar-se a les coses que fa que aquestes no s’escapin del tot. Que no s’escapin del tot i que llueixin d’una altra manera, mantenint els matisos, posant la inèrcia en perspectiva i havent trobat un lloc des d’on parlar sense trair-se, des d’on cantar unes cançons precioses que frisam molt de sentir en directe.
