Miquel Barceló torna a ser notícia a nivell nacional. Dimecres de la setmana passada va inaugurar mostra a la prestigiosa galeria Elvira González de Madrid. Es podrà visitar fins al 29 de març.
“El que m’agrada és allò que no acab d’entendre”, va dir Miquel Barceló durant la inauguració de Toros, peixos i flors, l’exposició que inclou tretze aquarel·les, nou pintures i vint-i-quatre peces de ceràmica que componen el seu univers més proper: mar, tauromàquia i bodegons. “Només pint el que mat o menj. Qualque peix sí que he mort”, va comentar durant la roda de premsa d’inauguració de l’exposició.
“Tota la vida he pintat el mateix”, va dir, a l’hora que va reconèixer que la seva primera idea era fer una exposició només sobre la tauromàquia, però després va pensar que preferia barrejar-ho tot, com al taller. “És una exposició completa; té pintures, aquarel·les, dibuixos, ceràmiques”, explicà l’artista, qui confessà que comença a pintar una cosa i després en fa una altra, “es converteix en una altra cosa”.
L’exposició està disposada en tres sales. A la primera, tots els quadres giren entorn dels toros, un tema recurrent en la seva obra des que va fer els primers en els anys vuitanta.
La tauromàquia
De llavors ençà, ha treballat l’art del toreig de manera obsessiva i detalladament. Així, en aquesta ocasió, es veu el toreig a vista d’ocell o com un espectador al cos. “Les planxes dels burladeros del cos semblen closques de llagosta i el torero podria ser un mer”, explicà. “La tauromàquia és com una espècie de rellotge amb llum i ombra, vida i mort i això m’agrada com a tema”.
“No és la meva voluntat pintar bous, em surt així. A més, m’agrada això que passa tan intens en un petit espai —la plaça de toros—. És com un teatre, el teatre de la vida”. Una idea que també ha traslladat a la ceràmica. “M’agrada posar al plat un tort i un torero com si fos un pessebre”, va detallar.
El mar i els bodegons
A la segona sala, el protagonista és el mar, un altre tema àmpliament reflectit a la seva obra. També es poden veure ceràmiques amb diversos tipus de peixos i màscares. Algunes d’aquestes màscares són autoretrats. En una apareix Barceló estirat en un coixí. En una altra, amb peixos plorant. “Les llàgrimes són accidentals: vaig posar unes bales a tall d’ulls i es van fondre al forn, cosa que es va traduir en unes llàgrimes verdes”.
A la tercera sala, es veuen llenços i obra sobre paper amb bodegons, flors i fons marins, a més de ceràmiques de tota casta, on una vegada més, el tema taurí, el mar, els animals i la flora s’entremesclen.
Interessat en la vida orgànica i el pas del temps, Barceló, que l’any que ve complirà setanta anys, considera la ceràmica una extensió de la pintura. “La ceràmica i la pintura no canvien gaire. Intent explorar el mateix de vegades amb paper, de vegades amb ceràmica, canvia la rapidesa amb què ho faig, però no don tanta importància que sigui ceràmica o pintura o paper”.
La ceràmica —va dir— només la pot fer a Mallorca, on té els forns.
