Biel Bennàssar Roig (Felanitx, 1945) és fotògraf. Diu que no s’ha mogut gaire de Felanitx, ja que va néixer a la mateixa casa on ha tengut la botiga, però les seves fotografies no diuen el mateix. A cada imatge hi veim tot un món i això demostra que sí que s’ha mogut, i molt. Estudià al Seminari de Ciutat, però tornà a Felanitx, a la botiga dels seus pares i ja començà a “fer-se un profit” de manera autodidàctica. I és que “en aquells temps no hi havia ni llibres de fotografia, sols trobava llibres de receptes per fer el rodador”.
Aquesta curolla l’heretau del vostre pare… com hi va arribar ell, a la fotografia?
Ell era una persona inquieta. Heu de pensar que se’n va anar a Barcelona a comprar un reglament de futbol per poder crear un club aquí, a Felanitx. Ara que fa cent anys el Felanitx, idò ell va dur el futbol al poble. Ell ja sabia revelar i fer fotografies. Feia un poc de fotògraf, no de manera professional. Com hi va arribar? No ho sé. Li agradava la fotografia i tot el relacionat amb l’art. De jove ja s’havia comprat una màquina i ja feia fotos. Jo tenc un bon grapat de fotos d’ell quan era jove. I quan va obrir la botiga ja va posar una part que era fotografia, feia fotos d’estudi, a la part de dalt de la botiga. També feia fotografia industrial, per exemple, de les ceràmiques que feien a Felanitx, o el reportatge de la Mare de Déu de Sant Salvador, el dia que la van coronar, era seu. Després continuàrem amb un laboratori. Una cosa curiosa d’aquell temps era que la gent no tenia màquines de retratar i llogàvem màquines. Venien, pagaven el rodet i una pesseta pel lloguer de la màquina i teníem vint o trenta màquines i les llogàvem. Ara lloguen cotxes i nosaltres llogàvem màquines de retratar. Llavors devers l’any 1963 jo ja vaig posar algunes coses més.
I en aquest moment comença la vostra formació autodidàctica?
Sí, vaig cercar per llegir. A la biblioteca només vaig trobar un llibre, el de fórmules de reveladors, però no em va servir gaire, ja que els reveladors ens venien preparats i ja sols era posar aigua i el líquid com tocava. Així que la resta ho vaig aprendre, primer revelant fotos d’aficionat, i després un dia compràrem una màquina per començar a fer fotografies. Era una Voigtländer Bessamatic, i record el dia que vaig fer el primer reportatge a Manacor, una comunió, tots els fotògrafs que hi havia de la resta de comunions van venir a veure si els deixava veure la màquina. Per jo ara és una màquina històrica.
En començar fèieu moltes feines d’aquesta classe, batejos, comunions, noces…
Sí. Primer feia aquestes coses. Després vas eixamplant i augmentat els teus coneixements i curiositats i veus que t’agrada la fotografia, i ja vaig fer coses més artístiques. Fotografies per enviar a concursos i fotos per fer “guapo”. I així ja em vaig anar professionalitzant i feia fotografies murals, grosses, de metre i mig o dos metres per decorar. Hi ha cases que encara en tenen, d’aquestes fotos. M’agrada molt veure-les. Feia vistes, paisatges, de la mar, del poble… I d’aquesta manera va resultar que més o menys sabia fer fotografies i la gent em va acceptar com a fotògraf i va anar bé. I encara m’agrada fer fotos.
Us considerau un historiador de Felanitx?
No som historiador. La gent m’hi té, però sí, puc dir que som un historiador de Felanitx. Jo, d’ençà que vaig començar, tenc el meu arxiu de fotografies. Algunes les compartesc al Facebook amb els felanitxers. He retratat l’evolució de Felanitx. Crec que tothom està fotografiat.
De quina foto n’estau més orgullós o de quin esdeveniment que hàgiu pogut fotografiar estau satisfet?
Tal vegada, la foto que vaig fer per decorar el pavelló de les Balears a l’Expo de Sevilla. És la més important, tenc el rècord Guiness a la foto més gran del món. Va dur feina. Va ser una foto que em va sortir. No ho esperava mai que sortís, ho promet. Ara ho podem dir. Era una foto impossible de fer. Vaig demanar consell a molta de gent per fer-la i vaig quedar tot sol. Sort que vaig trobar un senyor a Barcelona que em va dir: “Si ho féssim així, per ventura podria anar bé”. Durant una setmana cada dia, el migdia anava a Barcelona a fer feina amb aquell senyor. A les 12 del migdia partia l’avió i a les tres o les quatre ja tornava a ser a Felanitx a obrir la botiga. Aquest home em retocava la foto així com jo li deia.
On és ara aquella foto?
Als fems! Gràcies a Déu. Com tot el pavelló de les Balears, va anar als fems. Era una foto feta només per posar en aquell indret. Record que quan la foto partia amb camió cap a Sevilla, la meva dona Apol·lònia i jo vam quedar enmig del carrer i li vaig dir: “Aquí va Fotografia Bennàssar. Si surt bé serà un èxit, si surt malament rebrem”. Va ser un èxit.
Però deveu tenir alguna foto especial, amb més estima?
Tenc algunes fotos com a obra d’art al Museu de Mallorca. Les dels concursos que he guanyat en l’àmbit nacional, tenc bastants primers premis. No els anomenaré. Exposicions internacionals col·lectives a París… I una cosa guapa va ser la col·laboració amb la capella de Mati Klarwein. Va estar muntada aquí al mercat. A la inauguració de Madrid El País hi va dedicar quatre pàgines al seu setmanari. I aquesta capella va estar exposada a Madrid, i aquí el temps que jo l’arreglava. Després crec que es va perdre.
A més de saber pitjar el botó, què ha de tenir un bon fotògraf?
El botó es pitja tot sol. El primer que ha de tenir un fotògraf és saber enquadrar la fotografia. Això té un 85 % d’importància en la foto. La resta, la tècnica, la posa la màquina, no tendrà la qualitat que toca o el que sigui, però l’ull, aquell enquadrament, és l’important. La fotografia és l’ull que hi ha darrere la càmera.
Què ha suposat el món digital per a la fotografia?
No hi ha diferència. Tot és el mateix. Això supòs que sorprendrà. Ara la càmera digital i l’ordinador que hi ha darrere ha facilitat les coses, però tot el que fa la càmera abans ho fèiem manualment. És el mateix, però amb més facilitat. Ara és més bo de fer corregir. Professionalment es retoquen totes les fotos. Abans ho fèiem d’una manera i ara de l’altra.
Però aquest tipus de fotografia no ha llevat la màgia que hi havia entre el moment que es feia la foto i el revelatge?
Sí, la màgia s’ha perdut. Però nosaltres professionalment fèiem un polaroide i abans de disparar la foto bona ja l’havíem feta amb el polaroide. A unes noces no, a aquests actes feies set o vuit fotos per tenir-ne un de bona. Anàvem segurs. No anàvem ulls clucs.
Aquest arxiu que teniu de fotos deu ser important…
Tenc el meu arxiu i el de gent de Felanitx que m’ha cedit. Ho tenim tot arxivat. Hi ha uns 40.000 arxivadors de negatius amb una mitja de 18 fotos a cada arxivador. El gros de les fotos són reportatges socials, era la manera de viure de tots els fotògrafs. He fotografiat de l’escaló més baix fins al més alt, i quan dic més alt dic els Reis.
Com hi vàreu arribar, a la Casa Reial?
No ho sé. Em varen cridar per fer unes fotografies, quan el rei actual estudiava vela, era el fotògraf de l’escola de vela, de les vuit de matí fins a les deu del vespre. Vaig estar-hi amb ells deu anys. A partir del 1976.
Totes aquestes fotos les teniu arxivades?
Tot ho tenc arxivat. Ara està tots dins calaixos allà on tenia el laboratori. Una habitació amb aire condicionat. Tot enumerat i tot per ordre. Una cosa que em fa il·lusió és publicar un llibre amb les fotos de la vila. En tenc de triades fins al 1972. Estic digitalitzant part de l’arxiu. De cada negatiu estic digitalitzant algunes fotografies i d’aquí podran anar al negatiu a cercar-ne altres. Hauria de cercar un becari.
Ara amb els telèfons tothom pot fer fotos?
Els telèfons, encara que la gent no ho cregui, també serveixen per telefonar, per perdre temps i telefonar (rialles). Sí, tothom hauria de fer fotos. Però no com em va dir un capellà de llatí, “Non multa sed multum” (’poc, però essencial’, ’pocs, però escollits’). De totes les fotos que fa la gent se n’han de triar unes quantes, la resta se’n pot anar. Jo també ho faig. L’arxiu massa gros lleva importància a l’important.
Fa poc vàrem poder veure una exposició dedicada a les dones. Com va sortir la proposta?
Em van demanar fotos de dones. I entre les meves fotografies i la col·lecció de la Fundació Cosme Bauçà de mossèn Pere Xamena vàrem cercar fotos. Al meu arxiu hi ha fotos de tot el poble, jo les guard, però som ben conscient que aquestes fotos pertanyen al poble, a la història del poble. La gent respon a aquestes exposicions, li agrada veure aquest tipus de fotografies, i si hi ha una part emocional, encara més.
