A na Maria Monserrat Colom (Felanitx, 1996), escriptora i contadora d’històries, li agrada definir-se com una mentidera professional. La seva trajectòria és tan curiosa com interessant. Sempre amb les seves idees per bandera, la felanitxera té un objectiu tan senzill com, moltes vegades, oblidat per la majoria: ser feliç fent el que li agrada.
Què vàreu estudiar per acabar convertint-vos en “mentidera professional”?
Si et refereixes a títols acadèmics, tenc els bàsics, ESO i batxillerat. Ara bé, pel que fa a la meva trajectòria acadèmica, podríem dir que és bastant més interessant. Vaig abandonar la carrera d’Història de l’Art i uns anys més tard també vaig aconseguir abandonar la de Magisteri. Ambdues experiències varen ser molt significatives per convertir-me en mentidera.
Què va passar?
La meva primera experiència universitària no va ser bona. La idea de llibertat que implicava aquell primer pas a la vida adulta em resultava tan temptadora que, en lloc de fer-me responsable, em vaig fer fugitiva. Vaig començar botant-me algunes hores de classe i vaig acabar fugint en un viatge a Llatinoamèrica amb el meu amic Carles; aquella experiència em va servir d’inspiració per moltes de les històries que avui en dia escric i compartesc en els meus “Recitals de Mentides”.
I llavors, a la carrera de magisteri?
La segona experiència universitària va ser completament diferent, vaig estudiar a la seu de la UIB a Menorca i això em va permetre sentir-me molt més adaptada al meu entorn (molt més proper i acollidor) i sobretot, em va permetre establir la confiança necessària amb els professors per a poder fer les tasques d’una forma diferent de la convencional, molt més creativa i molt menys formal. Aquest fet va convertir aquella experiència acadèmica en la millor escola d’escriptura.
A què us dedicau actualment?
Fa un any que vaig renunciar a la possibilitat de dedicar-me a qualsevol feina que no em tengui plenament satisfeta. Des de llavors, em dedic al que més m’agrada: a viure, escriure i contar històries. El projecte Recital de Mentides és la culminació d’aquesta decisió.
Què és el que més us interessa del món de l’escriptura?
Per a mi l’escriptura pot ser un procés vital més, com fer la digestió (que si tot va bé, es fa tota sola). També pot ser un acte d’higiene personal, com rentar-se les dents, que sempre fa vessa, però saps que és important. També em serveix com a motor, no hi ha res que em motivi tant com perseguir històries que tard o d’hora acabaré escrivint. Però el que més m’agrada de l’escriptura és que em permet ser crítica, revoltosa i provocadora sense alçar sospites. A través de l’escriptura puc donar-li al meu món la forma que més em convé.
Fa poc vàreu escriure el conte La mesura del desastre. Ens podríeu fer 5 cèntims de la història?
La mesura del desastre té més característiques d’un àlbum il·lustrat que no pas d’un conte. La trama segueix el recorregut de na Girla —un ésser diví— des del moment en què pren consciència de l’existència fins que acaba creant, sense pretendre-ho, un ésser tan defectuós com l’ésser humà. La història fa un recorregut per diferents estats emocionals, cada un d’ells amb unes causes i unes conseqüències. Casualment, els mateixos estats emocionals que pot transcórrer un jove estudiant a un pis de Barcelona, o una mentidera que va proclamar-se escriptora.
Com va sorgir aquesta idea de col·laboració amb n’Arnau Vadell?
La mesura del desastre és el projecte de final de grau (il·lustració) de n’Arnau. Ell va començar a idear el concepte d’aquest àlbum abans que jo hi intervingués. Casualment, li vaig fer una visita al seu pis de Barcelona i com que ens encanta compartir els nostres processos creatius, ell em va posar al dia del procés de recerca que estava fent pel treball i després d’una conversa molt llarga, de compartir i intercanviar idees, vàrem decidir que col·laboraríem junts per donar-li una forma narrativa a tot el concepte visual que ell havia creat.
En què consisteix el vostre Recital de Mentides?
Recital de Mentides és un espectacle de literatura oral. Consisteix a recuperar aquest acte social tan primitiu que tenim els humans, el de contar històries. És tan senzill com una lectura en veu alta i supòs que això és el que li dona valor, que en una època en què tot és frenètic, automàtic i telemàtic, veure que encara ens emociona que ens contin una història, de cop es converteix en un gran descobriment.
Què voleu aconseguir a través d’aquestes històries orals?
Una de les coses que m’agradaria és transformar el concepte de literatura. Després de tants anys d’entendre-la com una de les assignatures més avorrides de l’institut, m’agradaria que la gent pogués descobrir que literatura no és sempre un senyor seriós, deprimit, que fuma pipa i que escriu una obra mestra després d’un brot psicòtic. Que literatura també pot ser el que fa un poble els diumenges horabaixa quan s’ajunten a dins una esparteria a escoltar i compartir històries, per exemple.
Quin públic sol assistir als vostres esdeveniments?
Depèn del lloc. Si faig el recital a l’esparteria de mon pare, ve la gent de la vila. Primer varen venir amics i coneguts i a poc a poc, de boca a orella, s’han anat acostant encuriosits que no coneixia de res. Quan el recital és a fora poble, mai se sap. Poden venir des de perroflautes que intueixen que van a un acte reivindicatiu, fins a senyores que pressuposen que van a una missa moderna.
Us agrada col·laborar amb altres artistes (il·lustradors, glosadors…) a l’hora de contar històries. Què permet això?
Col·laborar amb altres artistes, especialment quan venen de disciplines molt diferents, dona una força especial a l’espectacle. Amb els glosadors, per exemple, es crea una química molt potent: mentre que l’art d’escriure és premeditat i reposat, el seu és pur instint i improvisació. Aquesta oposició genera una admiració mútua molt enriquidora i fan que l’espectacle sigui molt més honest. Vaig fer dos recitals acompanyada de glosadors —un amb en Miquel Boireta i l’altre amb n’Annabel Villalonga. Després de cada conte, ells improvisaven una glosa inspirada en la història que acabava de llegir. La dinàmica continuava sent molt senzilla, sense grans decorats ni efectes, però l’energia que es generava era extraordinària.
On us agradaria arribar com a escriptora?
M’agradaria arribar a totes les idees que tenc. Ara mateix, estic a punt de reprendre els recitals a l’Esparteria, un espai que estim molt, i a part, estic organitzant una ruta per diferents pobles del territori de parla catalana. Amb en Carles —amic, company de vida i aventures, i personatge recurrent dels meus relats— hem creat una petita companyia de circ. De moment només hi actuam nosaltres dos, i tot i que no tenim cap habilitat circense, actuarem com a trobadors. La companyia funciona com una tripulació pirata: voltarem pels pobles una mica, però en lloc de saquejar-los, oferirem espectacles de literatura oral al carrer o a qualsevol racó on ens ho permetin. No vull arribar a cap lloc en concret, el que m’agradaria és poder continuar creient i confiant en les meves idees, encara que d’entrada no tenguin ni cap ni peus.
