Na Maria Valens Vadell (Felanitx, 1979) és llicenciada en Biologia per la Universitat de les Illes Balears. En acabar la carrera, va obtenir una beca predoctoral del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) que li va permetre incorporar-se a l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA, CSIC-UIB) i iniciar una etapa molt enriquidora dedicada a la recerca. Avui dia és la directora del Parc Nacional de Cabrera.
Quin ha estat el tema central en la vostra etapa com a investigadora?
La meva investigació s’ha centrat en bacteris hiperhalòfils, microorganismes adaptats a viure en ambients extremadament salins. La feina em va permetre participar en congressos nacionals i internacionals, fer estades de formació a l’estranger i col·laborar en diverses publicacions científiques. Va ser una experiència que em va ensenyar el valor del rigor científic i del treball en equip. Tot i això, amb el temps vaig descobrir que allò que realment m’apassionava era aplicar el coneixement sobre el terreny.
Com heu arribat a convertir-vos en directora del Parc Nacional de Cabrera?
La meva trajectòria professional sempre ha estat vinculada a la gestió i conservació dels espais naturals protegits de les Illes Balears. He fet feina com a biòloga en diferents espais, com els parcs naturals de Mondragó i s’Albufera de Mallorca, però ha estat al Parc Nacional de Cabrera on he desenvolupat la major part de la meva carrera. Aquests anys m’han permès conèixer de primera mà la realitat del parc, els seus valors i els reptes de la seva gestió. Quan es va produir el relleu en la direcció, vaig assumir el nou càrrec amb molta il·lusió, però també amb el respecte que mereix un espai tan singular. Ha estat una evolució després d’anys treballant des del vessant tècnic i vaig considerar que era un bon moment per acceptar aquesta responsabilitat.
Havíeu aspirat mai a un càrrec així?
Sincerament, no. La direcció del parc no era una cosa que hagués planificat ni que m’hagués plantejat arribar a ocupar algun dia. Vaig arribar a Cabrera gairebé per casualitat, però des del primer moment vaig quedar fascinada per l’illa. Els seus paisatges, la biodiversitat, la tranquil·litat i la història tenen alguna cosa especial que és difícil d’explicar a qui no l’ha viscuda. A partir d’aquell moment, el meu objectiu professional va ser poder continuar fent-hi feina i aconseguir una plaça definitiva al parc. Quan finalment vaig obtenir la plaça com a funcionària de carrera, vaig sentir que havia complert un somni. La direcció no era un objectiu que perseguís, sinó una oportunitat que la vida professional m’ha posat al davant en un moment en què em sentia preparada per afrontar-la.
Quin és el dia a dia de la vostra feina allà?
Probablement, la paraula que millor defineix el meu dia a dia és “diversitat”. No hi ha dos dies iguals. Una part important de la feina està relacionada amb la coordinació de l’equip humà del parc, la planificació de projectes, la gestió de contractes, obres i logística, però també és una feina molt vinculada a l’espai natural. Hi ha dies dedicats al seguiment de projectes de conservació i investigació, reunions tècniques, activitats de divulgació, atenció a visitants o visites institucionals.
Què us aporta treballar en aquest entorn privilegiat?
Sens dubte, el que més m’agrada és la sensació d’estar contribuint a conservar un espai únic. Cabrera és un lloc excepcional. Hi conviuen ecosistemes marins i terrestres molt ben conservats, una biodiversitat extraordinària i una història humana fascinant. Poder treballar cada dia en un lloc així és un privilegi. Però si he de destacar una altra cosa, seria l’equip humà. Darrere la gestió del parc hi ha moltes persones que fan una feina extraordinària i vocacional. Crec que moltes vegades els visitants veuen la bellesa de Cabrera, però no són conscients de tota la feina que hi ha darrere perquè funcioni correctament. La conservació d’un espai com aquest és sempre una feina col·lectiva.
Com ha canviat Cabrera amb el temps?
En aquests 35 anys, Cabrera ha experimentat una transformació molt important. La declaració com a Parc Nacional l’any 1991 ha permès conservar ecosistemes que avui són un referent a la Mediterrània. S’han recuperat hàbitats i espècies, s’han eliminat impactes històrics, s’ha incrementat el coneixement científic i s’ha desenvolupat una gestió cada vegada més professionalitzada i adaptativa. Una de les fites més importants va ser l’ampliació marina de l’any 2019, que va fer passar la superfície protegida de 10.021 hectàrees a 90.800,52 hectàrees, cosa que convertia Cabrera en el parc nacional més gran d’Espanya en superfície marina.
Com hi ha afectat el canvi climàtic?
Els efectes del canvi climàtic són una realitat també aquí. Observam l’augment de la temperatura de l’aigua, episodis meteorològics més extrems, canvis en la distribució d’algunes espècies i més vulnerabilitat dels ecosistemes marins. Tot i que no podem aturar el canvi climàtic des de la gestió d’un parc, sí que podem reduir altres pressions i fer que els ecosistemes siguin més resilients. És un dels grans reptes actuals.
Rebeu moltes visites?
Actualment, rebem al voltant de setanta mil visitants anuals, entre famílies, centres educatius, amants de la natura, navegants, bussejadors, etc. Per a nosaltres és important que la visita sigui alguna cosa més que gaudir d’un paisatge espectacular. Per això feim un esforç constant per millorar l’experiència dels visitants, amb activitats divulgatives, itineraris guiats, tallers educatius i recorreguts interpretatius. També hem reforçat serveis com la infermeria durant tot l’any, perquè la seguretat dels visitants i del personal és una prioritat.
Hi ha molta gent fent feina allà?
Sí. La gestió de Cabrera requereix perfils molt diversos perquè, a més de ser un parc nacional, també és una illa amb serveis i infraestructures que s’han de mantenir i gestionar diàriament. Hi fan feina tècnics, administratius, informadors, guies, educadors ambientals, brigades de manteniment, patrons i mecànics de les embarcacions, personal de vigilància i agents de medi ambient. Les seves tasques van des de la conservació d’espècies i hàbitats vulnerables, fins al manteniment d’edificis, camins, embarcacions i instal·lacions, passant per l’atenció als visitants, l’educació ambiental, la vigilància terrestre i marina o el seguiment científic.
Quines infraccions són les més comunes per part dels visitants?
La gran majoria de visitants són molt respectuosos amb Cabrera. Les incidències més habituals solen estar relacionades amb persones que abandonen els itineraris autoritzats o, en l’àmbit marí, amb la navegació dins zones de reserva o el fondeig no autoritzat. En qualsevol cas, la nostra filosofia és sempre prioritzar la informació i la sensibilització abans que la sanció.
Quines mesures s’han pres per regular les visites i protegir l’espai?
La clau és trobar l’equilibri entre conservació i ús públic. L’objectiu és que les persones puguin conèixer i gaudir de Cabrera avui, però que també la puguin gaudir les generacions futures. Per això existeixen limitacions de capacitat, regulació de determinades activitats, zones especialment sensibles amb accés restringit i una vigilància constant tan terrestre com marina. També intentam concentrar l’ús públic als espais preparats per rebre visitants i planificar els recorreguts de manera que la gent pugui gaudir del parc sense generar impactes sobre els hàbitats més fràgils.
Com a felanitxera, què significa per a vós Portocolom?
Portocolom forma part de la meva història personal. Hi he passat molts dels moments més feliços de la meva infància i adolescència i és un lloc al qual sempre m’he sentit profundament vinculada. Record de petita els “banyos” a Cala Marçal i es Babo, les hores jugant per les barraques del Riuetó i les aventures amb la “pandilla” des Port. De més gran, els matins a s’Arenal amb les amigues, els horabaixes a Es Tamarells jugant a truc i els dissabtes vespre al Calipso. Són records que formen part de qui som. I una de les coses que més il·lusió em fa és que, anys després, els meus fills també han crescut estiuejant a Portocolom.
És molt diferent el Port d’ara d’aquell que recordau?
Evidentment, el Port ha canviat. Hi ha més gent, més embarcacions i més activitat que fa unes dècades. Però crec que encara conserva bona part de la seva essència, especialment als racons més tradicionals i mariners. Portocolom sempre serà casa en molts sentits, però els camins de la vida m’han regalat també Cabrera. Si durant molts anys hauria dit que Portocolom era el meu lloc preferit del món, ara he descobert un altre indret que m’ha robat una part important del cor: Cabrera.
