El bon temps —ara sí— anuncia l’arribada definitiva de la primavera i a la vila floreixen coses. Coincidint amb una data assenyalada com és Sant Jordi, n’Olívia Lund Pinya (Felanitx, 2002) debuta com a novel·lista el pròxim 23 d’abril. L’èxit del seu relat jove “Corcs” va ser, tal com ella l’anomena, “la pastilla d’Avecrem” que ha donat forma a la seva primera novel·la.
Quina és la vostra formació acadèmica?
Just just estic a punt de graduar-me, d’una carrera de nom llarg, però que es tradueix en cine i succedanis i no em tapen el cul amb set flassades d’estar fent de deixeble a Andergraun Films, la productora d’un dels directors que més admir, n’Albert Serra. En acabar, voldria fer un màster, també a Barcelona.
Com preneu la valenta decisió de començar a escriure?
No estic del tot segura de si la decisió d’escriure és gaire valenta… Hi ha una part voraç, que tal vegada sona molt clixé; potser és un gest instintiu, impulsiu, com un ocell quan es fa un niu. Fa molts d’anys que tenc aquest gust, de niar dins paraules i imatges; de fet, fa poc em vaig retrobar amb uns contes que vaig escriure de petita i molts d’ells tenen ecos amb la novel·la, Corcs: rondalles apòcrifes, mons de gegants, fades i felanitxerismes diversos… em va fer molta tendresa.
Això s’aprèn o una neix amb el do de l’escriptura?
No estic del tot segura de si l’escriptura és un do… Òbviament, hi ha una part de pràctica, d’exercici, de llegir i entrenar durant anys la força de les lletres i la musculatura de les pàgines. Ara bé, sí que hi ha un do prodigiós: el de la bogeria i la raresa, el regal diví de la corcor no escollida, sempre ajuden, per a bé o per a mal. El deliri sempre dona corda.
El vostre relat jove Corcs va guanyar el premi Art Jove de relat breu. El premi implicava publicar un llibre de conjunt de relats o escriure una novel·la a partir del relat. Per què us vàreu decidir pel segon?
Mentre escrivia el relat, ja vaig veure clar que allò volia ser una novel·la. Sobretot perquè el conte feia la sensació de tràiler, de pastilla d’Avecrem; les històries que ara s’expliquen a la novel·la estaven molt concentrades, algunes encara no existien i hi havia uns personatges que em feia molta il·lusió poder seguir mirant de prop. Ara, el que s’explicava en aquell relat embrionari és un tot més respirat, complet. També és important recalcar que vaig tenir la sort i l’oportunitat, que tot d’una en guanyar el premi, en Tomeu Canyelles de la Nova Editorial Moll, que havia estat en el jurat, em va oferir de fer feina junts. Així que ha anat tot molt rodat.
Havíeu guanyat altres premis anteriorment?
Sí, campiona olímpica de Sant Jordis escolars, alguns universitaris i també el Nadal Batle d’aquest mateix setmanari, ara ja fa uns anys.
Ens podríeu dir de què va aquesta novel·la?
Avui dia encara no sé com fer un resum prou clar i concís de la història. No hi ha una trama com a tal, un conflicte o un “nus” per desenllaçar, tot el contrari, és una història de llaços, miralls, latències i supervivències. Una hereva i uns fantasmes, altres temps que floreixen dins el present. A mesura que creix la protagonista, na Glòria, diferents avantpassats reapareixen en un relat descompassat, de temps dislocats i subordinats. Hi ha na Catalineta de Son Valls que, pobreta, no hi era tota, n’Antònia Llompart, de Son Mesquida, i els seus gipons, o en Bernadet, cosset, que només anava endarrer d’anar a la mar i a pescar en es Port. Uns personatges que, com corcs, acompanyen la protagonista a la distància mentre ella es va fent gran. Van obrint camí, inaugurant una manera d’estar en el món que na Glòria, sense saber-ho, ara solca i desborda. Felanitx també és un espai molt central, fa d’escenari, geogràfic, però també anatòmic, animal viu amb capes que s’erosionen i vels d’anys i pols. És una novel·la que tracta de l’oblit inútil, la memòria que grinyola, el deliri que s’escola, però també sobre un present i una contemporaneïtat que dialoga amb tot aquest passat. En cap moment volia fer un text històric o representar aquest tipus de mallorquinitat de sobrassada, possessions i rebosillo, folkloritzat; sinó intentar llaurar uns temps heterogenis, retroactius, sense caure en l’historialització de vitrina, amb històries embalsamades o en tot el contrari, la hipercontemporaneïtat de modes instantànies i inestables.
En què us vàreu inspirar a l’hora d’escriure-la?
La inspiració va venir d’un estiu d’escriure molt sense voler anar enlloc i d’un avorriment molt prodigiós (l’avorriment, entès com divagar sense to ni so, és miraculós). Les llavors es varen sembrar amb calma i va florir un brot petit, la idea d’imaginar una allau de fantasmes i una genètica corcada. Han estat molts de mesos de pair, enfocar i aterrar; de fet, aquest primer brot va sortir el juny, juliol?, del 2023 i hi ha hagut moments que ha estat aturat, oblidat, revisitat… fins aquest any passat que m’hi vaig posar de bon de veres. Els que més em coneixen saben que he fet un estiu (i tardor i hivern) de clausura, talment la dama de la torre. En aquest procés he tengut diferents fars, m’han guiat molt les rondalles, els seus motius, però, sobretot, el llenguatge i vocabulari, la seva oralitat i aquesta manera de narrar que ens impregna als mallorquins, que tots coneixem i d’alguna manera heretam i reproduïm. Els relats d’aquests avantpassats estan teixits mirant a l’antiga, però envoltats de present. També m’han inspirat i ajudat alguns teòrics i pensadors com Aby Warburg, Walter Benjamin o Didi-Huberman, com a rum-rum conceptual, que tot i no aparèixer talment representats, sí que em varen orientar per fer un marc de sensacions amb les seves idees sobre com pensar el passat i la història, com treballen l’anacronia i les imatges dialèctiques. Però, amb molt d’ànim de sonar xovinista, el que més m’inspira és casa nostra, Felanitx, el Port, xerrar amb la meva padrina Antònia i la meva tieta Catalina, es Sindicat que cau a trossos, les fotografies del Mut Maceta i així com el descriu en Nadal Batle (“el cinquè dels germans Bonnín…” i que tocava els platerets a la banda), cada vegada que algú es lamenta perquè el Salón Rosa està tancat o que aquest poble ja no és lo que era. La nostàlgia autòctona, la idiosincràsia fraudulenta, però alhora irreverent i espontània m’arrelen i m’inspiren molt.
Queda molt poquet perquè la gent pugui veure el resultat final. Com ha estat el procés d’escriure la novel·la?
Desgavellat, desbaratat, esgotador, tronat, absurdament místic-espiritual, frenètic, malaltís i maleït, convalescent, a estones revelador, a estones ridícul, en gran part delirant. Miraculós. Surrealista.
Quines són les sensacions en veure un llibre que duu el vostre nom?
Pànic meu, orgull de ma mare.
