Són moltes les generacions d’estudiants de música que han passat per les classes de Josep Prohens Julià (Felanitx, 1956), felanitxer conegut i reconegut com a professor, compositor, gestor i director que fa més de cinquanta anys que es dedica al món de la música. Persona carismàtica que no passa desapercebuda, de tarannà inquiet, profundament abrandat. El seu mestratge no ha deixat ningú indiferent.
Li propòs d’entrevistar-lo i sense pensar-ho un segon em proposa de trobar-nos al Conservatori, quasi una segona llar per a ell, i això que, en aquest moment, encara que no sap que la sala d’audicions del Conservatori de Felanitx, deixarà constància per a sempre d’aquesta especial vinculació i ben aviat durà el seu nom.
Com comença la vostra relació amb la música?
Ho record beníssim. Jo vivia al carrer de Ses Eres i en aquest barri hi havia tots els meus amics, entre els quals en Bartomeu Arigues, fill del que va ser molt de temps director de la banda de música. Cada dia anàvem a jugar al carrer i dos o tres dies per setmana la padrina d’en Bartomeu (en Tolo, li dèiem) el venia a cercar per dur-lo a classes de música. A aquell al·lot li costava partir i deixar els seus compnays jugant, per això la padrina em va convidar a acompanyar-los. Les classes, les feia son pare a baix del mercat i record que el dia que hi vaig entrar i vaig veure tots aquells instruments, vaig quedar fascinat i, amb ganes, jo també m’hi vaig voler posar. A partir de llavors, ja no he deixat mai la relació amb la música. Després també vaig anar amb donya Natàlia Vilaret, amb sor Catalina… les possiilitats que hi havia en aquell moment a Felanitx.
Compositor, professor, gestor. Quina vessant pesa més?
Tot fa un caramull, una cosa ha duit l’altra: el fet de començar a fer classes, vaig acabar la carrera de piano, vaig integrar-me dins aquest món i crec que no podria prescindir de cap d’aquestes facetes. Si hagués de triar-ne una, no sé amb quina em quedaria, tot s’ha entrellaçat i complementat.
Sou un professor ben reconegut i recordat pels vostres alumnes, en sou conscient?
No ho sé… quan fas classe tants d’anys, supòs que arriben a dir de tot de tu. La qüestió és que sempre m’ha agradat mot fer classe, malgrat a vegades hagi pogut parèixer massa estricte, ho tornaria a fer ben igual, perquè d’aquesta manera directa de dir les coses i de fer, n’han sortit molts bons alumnes i professionals. M’ha satisfet molt poder compartir amb ells els meus sabers, la meva experiència, el gust per la música i sobretot fer-ho amb franquesa, amb sinceritat. Veure que un alumne entra a classe d’una manera i quan surt, ha après qualque cosa, se’n va amb un nou concepete, un nou aprenentage m’ha complagut molt. Sempre he dit el que trobava de manera directa, sense subterfugis. Un professor ha de ser sincer.
I la composició, quin paper té en la vostra trajectòria?
El tema de la composició em ve de la curolla de saber el perquè de les coses i per això, quan vaig acabar la carrera de piano, vaig anar a estudiar Composició a València i em va agradar molt. Però no he estat una persona que només m’hagi dedicat a la composició perquè, entre altres circumstàncies, no cobres res per una creació musical. Té aquesta mancança, els músics que la interpreten sí que cobren, l’autor no. Tot i això, la compensació que tens és altament gratificant i que no es pot pagar amb doblers, és el reconeixemen que sents com a autor i la satisfacció que et dona veure que has invertit per ventura un any a crear-la i llavors vuitanta o cent músics donen vida als sentiments que tu hi has abocat, a la teva personal vivència. Aquest hivern mateix vaig viure aquesta experiència a Sant Cugat del Vallès i no té preu. Va ser molt emocionant.
Amb quina composició de les que heu fet us quedaríeu?
No ho sé perquè la composició que he fet en conjunt és un tot, però sí que són significatives per a mi per exemple l’himne de la capella teatina o l’himne de l’encontrada i, en general, la música per a orquestra, perquè com he dit és la que agafa una dimensió més gran quan es interpretada. De fet, les músiques que he fet per orquestra sempre duen el mateix títol: ’música per orquestra 1, 2, 3…’
Quina és la tasca més important que heu fet de gestió?
Quan vaig ser director del Conservatori Professional de Música de les Balears em vaig marcar com a objectiu principal aconseguir que a les Illes Balears es poguessin fer estudis superiors de música. D’aquesta manera els alumnes que volien continuar estudiant música no se n’haurien d’anar a València a examinar i, sobretot, tenir uns estudis així suposava generar un nou concepte dels estudis musicals a les Illes Balears.
No va ser fàcil aconseguir-ho, vaig haver d’afrontar molts d’entrebancs perquè ningú hi creia, en aquest projecte. M’hi vaig posar l’any 97 i el curs 99-00 el Conservatori Superior de Música de les Illes Balears ja va ser una realitat. Crec que ha estat una fita important.
Hi ha qualque aspecte de la vostra feina que no us hagi agradat?
No, cap. Sempre he passat molt de gust de fer feina i no he mirat mai les hores, he fet feina sempre sense adonar-me’n. Si hagués mirat el rellotge no hauria aconseguit res. La tenacitat i creure en el que m’he proposat han estat la clau. Per amor a l’art no s’aconsegeuix res. Un músic pot tenir més o menys sensibilitat però s’ha d’estudiar i s’ha de fer molta feina, com en tot.
A punt de fer els dos darrers concerts amb l’Orquestra de l’Aula de Música Contemporània. Què ha suposat aquesta orquestra?
Aquesta orquestra de música contemporània ha estat molt important. Enguany fa vint anys, vàrem començar amb 3 o 4 alumnes de l’assignatura d’Orquestra i hem aconseguit, en primer lloc, que totes les obres que hem interpretat fossin estrenes i, en segon lloc, donar a conèixer obres de compositors de les Illes Balears. Els clàssics, els toquen pertot, en canvi, nosaltres tocam obres de compositors d’aquí, de les Illes. Hem estrenat 170 obres, que es diu aviat. D’aquesta manera, a més, aconseguim que els alumnes tenguin una formació de música contemporània, que sempre és poc valorada, qualificada de música ’rara’. Aquesta música s’ha de conèixer també perquè permet als alumnes ampliar la seva cultura musical i encara que al principi els resulta estranya, al final els acaba agradant, la valoren i la respecten. Conèixer aquesta música forma part d’un procés d’ensenyament més complet, d’educació de l’oïda. Avui farem el concert a Palma al Museu de Mallorca a les 20 h i demà divendres a les 21 h a Felanitx, al Conservatori mateix.
Aprofit per donar les gràcies als compositors, els quals no han cobrat mai un cèntim. N’han passat més de quaranta, de compositors. Enguany hi haurà dotze obres que són estrenes i només una de sola que no ho és.
És la feina més important que heu fet com a director?
Jo no som director, els meus estudis són de piano, clarinet i composició, però no hi ha direcció. La direcció ha vengut circumstancialment, perquè feia les classes de composició i no sabia com donar sortida a les obres dels alumnes, llavors, com que jo coneixia molt be les composicions perquè n’era el professor, això em permetia dirigir-les ja que en tenia una visió global. I amb aquests vint anys he arribat a agafar molta experiència.
Què us sap greu perdre de la vida laboral activa?
Em fa respecte la jubilació, jo ara tenia una càrrega laboral que m’omplia molt i el dia que no anava al conservatori, no sabia què fer. Hauré de reorganitzar el meu dia a dia perquè no em puc imaginar aixeracar-me i no saber què he de fer. Puc compondre però em sap greu perdre el contacte amb els alumnes, amb els músics, amb els professors, tenir unes obligacions… Per mi música i vida és tot u.
Per què és important la música?
Crec que la música permet fer les persones millors en el sentit que els dona més capacitat cognitiva, els fa més sensibles i els ofereix una perspectiva més àmplia i més capacitat de reflexió. I aquest aspecte l’hauria d’entendre la gent i les famílies haurien d’oferir la possibilitat d’estudiar música als fills perquè amb un base musical tenen un ventall d’opcions més ampli a l’àmbit laboral, social i personal.
Què li diríeu a una persona que vol estudiar música?
Que escolti el professor. També l’encoratjaria perquè no conec cap músic professional que no tengui la feina que vulgui. Qui es pensi que ser músic professional no té sortides va equivocat: a una orquestra, com a docent… La carrera de música té la mateixa complexitat que qualssevol estudis d’un grau o més i se’n pot viure dignament.
Quines mancances tenen els conservatoris?
Tots els estudis sempre són millorables però jo crec que l’ensenyament que ofereixen és de qualitat i s’han anat adaptant a les noves necessitats, però hi ha molts d’aspecetes de l’ensenyament musical que no poden canviar. No em puc imaginar per exemple que la intel·ligència artificial hi pugui intervenir…
Aprendre a tocar bé un instrument vol temps, tot té el seu procés, es necessita un espai, una pràctica constant, una maduració. Llavors la recompensa no té preu.
