En Toni Vicens Sans (Felanitx, 1992) es va graduar en Ciències de l’Esport, emprenent un recorregut professional i personal completament connectat amb l’estudi. I és que sigui per feina, afició o simple divertiment, el felanitxer sempre té algun esport a la boca. Més enllà de les entitats esportives que han conformat i conformen el seu currículum, en Toni va decidir fer alguns passos tot sol dins el món de la preparació física i l’entrenament personal. Fa anys, a més, que es mostra compromès amb el Club de Bàsquet Joan Capó, el qual sent un poc “seu” des de la infantesa. A les següents línies, parlam de la seva labor allà, de la seva carrera en general i també li demanam per la intrusió laboral en el seu àmbit.
Què us va fer decantar per les Ciències de l’Esport?
Des de sempre he sentit passió per l’esport i tot el que ho envolta. Més que practicar-lo, sempre m’ha atret l’observació de qualsevol esport, analitzar-ne dades o estadístiques. A més, el meu padrí jove és mestre d’Educació Física i això, a l’hora de jo decidir els meus estudis, va ser un punt de referència.
Teniu algun altre referent?
Les persones que més m’han marcat en aquest sentit són les persones de les quals he après, siguin professors, companys de feina o rivals. A més de la meva família.
Una vegada acabats els estudis, com desenvolupau la vostra tasca professional?
Vaig començar a treballar a Felanitx, a la piscina municipal, fent classes de natació; allà és on més temps he passat. També vaig estar una temporada fent de preparador físic a joves tenistes a la Rafa Nadal Academy. Aquests dos llocs són els que més m’han omplert fins ara. Amb menys rellevància he estat també a altres àmbits, com la docència. D’altra banda, també he passat i pas molt de temps al món del bàsquet, però això diríem que és un hobby.
Quina és la vostra labor al Club de bàsquet Joan Capó?
Al Joan Capó hi vaig començar a entrenar fa uns 5 o 6 anys i he passat, crec, per totes les categories. Fa un parell de temporades, en Toni Goiet em va demanar per encarregar-me de la preparació física dels equips i des de llavors faig aquesta tasca. No és fàcil, perquè la feina d’un preparador és un poc una lluita, amb el bon sentit de la paraula, entre entrenadors i preparador. Al bàsquet, igual que a tots els esports d’equip, de cada vegada es requereix una millor preparació física dels jugadors per poder competir. A clubs petits, on no tenim gaires hores d’entrenament, encara costa, però s’ha d’entendre que s’ha de llevar una mica de temps a treballar aspectes tècnics i tàctics i dedicar-lo a la preparació física. Jo intent integrar-ho tot, fer-ho el menys aïllat possible; que tot sigui jugant a bàsquet. Enguany, també ajut amb la coordinació del club. Però a mi m’agrada estar a la pista, estar en contacte amb entrenadors i jugadors i poder donar una mà sempre que sigui necessari.
També hi heu format part com a jugador. Què significa per a vós aquest club?
Per a mi el nom de Joan Capó va molt lligat a l’escola, que és on vaig començar a jugar. Hi vaig passar moltes hores i hi tenc un sentiment especial. Però el Club Joan Capó té alguna cosa, no em demanis què, però quan en formes part t’hi sents molt acollit, estimat, l’ambient que s’hi respira… Tot això fa que el sentiment sigui mutu, que sents el club com a teu també. M’han arribat a dir: “els del Joan Capó sou molt del Joan Capó”. I la gent que ve de fora, siguin entrenadors o jugadors, s’hi troben bé i ho reconeixen: “em sent molt acollit aquí”, “fa 20 anys que hauria d’haver vengut”. Però, al final, als clubs, els fa la gent, i tot això és gràcies a la bona gent que n’ha format part tots aquests anys i en forma part actualment.
Com ha canviat l’entitat al llarg del temps?
Jo crec que per parlar d’això hi ha persones dins el club més adequades que jo. En Jaume Barceló, en Toni Goiet, n’Agustina Adrover, en Guillem Amengual… Però supòs que l’àmbit esportiu ha evolucionat com tot l’esport en general, s’entrena més i millor perquè es tenen més recursos i millors instal·lacions. El club ha augmentat el nombre de jugadors, jugadores i entrenadors i això fa que els esdeveniments socials siguin més multitudinaris, però amb la mateixa il·lusió que fa 25 o 30 anys.
Com ha anat la present temporada?
A escala esportiva, podem estar ben satisfets. Tornam a tenir equip a totes les categories, tant femení com masculí. Hem consolidat l’equip sènior masculí a la màxima categoria balear i fa dos anys que tenim també un segon equip sènior, que ja feia una partida d’anys que no teníem. L’equip sènior femení es manté un any més com un dels equips punters de la categoria. En total crec que som 21 equips, una xifra rècord. Però pens que no ens hem de conformar; ni caure a una zona de confort; hem de ser ambiciosos i voler millorar per ser més competitius a tots els nivells. La gent té ganes de fer feina. Tenim un grapat d’entrenadors joves que s’estan formant i tenen moltes ganes. Per tant, aquest hauria de ser l’objectiu: seguir treballant i millorant cada dia als entrenaments per millorar com a jugadors i jugadores, sempre mantenint el bon ambient dins els equips. No hem de deixar de banda la part social, importantíssima dins el nostre club. Hi ha un grup de gent a la directiva que fa una feinada amb aquestes coses, que segurament no es veu, però que és vital perquè tot surti endavant. Hem recuperat, després d’un parell d’anys, esdeveniments clàssics com la presentació, el sopar de Nadal, el fogueró i un viatge de club amb un altíssim èxit de participació. El campus de l’estiu ja va ser un èxit total i aquest proper l’esperem amb més ganes i segur que amb més participants. Totes aquestes coses són les que creen l’ambient especial que he dit abans.
En un moment donat vàreu decidir apostar també pels entrenaments personals i la preparació física. Com preneu la decisió?
Simplement pel fet d’estar dins aquest món de l’activitat física van sorgint diferents casos, com una preparació per a les proves per entrar a INEF, unes sessions de tècnica individual, un grup de manteniment… I una cosa duu a l’altra. A més, l’oportunitat de treballar a una acadèmia d’alt rendiment va significar un gran aprenentatge per a mi i em va fer interessar més en aquest àmbit i he intentat traslladar aquesta forma de treballar a les meves necessitats.
Malgrat que es xerri d’intrusió laboral, la gent valora ser preparada per un graduat?
Crec que a la llarga sí, però la gent necessita tocar-ho amb les mans. Aquí el màrqueting hi té un pes molt important. Una persona sense estar qualificada per a prescriure exercici, si se sap vendre millor que tu, et prendrà aquest primer client. Potser, per oferir un resultat immediat (que a la llarga pot passar factura), o just el fet de destacar en un esport ja és un reclam perquè el vulguin d’entrenador (o entrenadora). Però una persona que sap molt d’anglès no té per què ser un bon professor d’anglès. Un altre àmbit on la intrusió és el pa de cada dia és el de la nutrició. Una persona sense ser graduada en Nutrició i Dietètica fent dietes, és enganar la gent. Com t’he dit abans, jo crec que al final la gent quan veu els resultats a llarg termini, que no va pel bon camí, per fi valora ser assessorada per una persona qualificada.
