Aquest escrit és molt personal, i per això, estimada família del Felanitx, us deman disculpes. Però una mare ha acomiadat un fill, i això, i més en aquestes dates, sé que és motiu suficient per permetre’m aquest acte.
Catalina del Mar, me vas demanar unes paraules, mentre em deixaves sense amb la prova més dura d’amor que he vist i que tu has afrontat amb un coratge que jo no hauria tengut.
Escriu Marga, me vares dir, escriu. I ho vaig fer, he anat escrivint aquest dos dies, a cada moment, sempre pensant en vosaltres, en tu, amb el cor estret, però pensant que en tots aquests anys poca cosa més t’he pogut donar que paraules. I aquí les tens. Coratge amiga estimada, coratge mare incommensurable. Ara tocarà tornar a aprendre a viure, d’una altra manera, però tu ja en saps d’això. Mentre, ploraràs el buit, el dolor serà immens, però pensa que ara ja no pateix en Toni, i a poc a poc tornaràs a veure el sol que somriu i que la vida té colors i aromes nous. I en Manuel amb tu.
Com el petit Príncep…
No entendre que una vida s’acabi tot just comença, per desgràcia ens passa qualque vegada, però no entendre el perquè de tota una curta vida que s’acaba ens passa molt poques vegades. I aquesta n’és una. Poca gent hi ha que no li hagi tocat el cor o colpit l’ànima la història de lluita vital de na Catalina del Mar, el seu fill Toni i de retruc l’altre fill, en Manuel.
Aquesta història no s’ha acabat sinó que continua d’una altra manera, perquè el cosset d’en Toni s’ha retut i ens diu adéu. I ara, si m’ho permeteu m’adreçaré a ell.
Estimat Toniet, “Com el petit Príncep”, va dir ta mare, na Catalina del Mar, amb els ulls lluents, molt conscient de la comparació, amb la lucidesa que et dona acomiadar-te del teu fill mentre el tens en braços i la vida se li escola a cada alenada, com el Petit Príncep, va dir, perquè ell va marxar una nit de lluna plena i perquè amb tu s’ha fet sempre més present que l’essencial no entra per cap dels sentits que tenim a l’abast: la vista, l’oïda, el tacte… Allò essencial és, són totes les coses que t’han nodrit mentre has estat entre nosaltres Toni, l’amor infinit, incomesurable, de la teva mare, l’olor de la seva pell, el batec del seu cos, l’escalf dels seus braços, en el seu cos has trobat casa i font i repòs. Tu i ta mare, ta mare i tu…, i en Manuel! Perquè sempre heu estat vosaltres tres. Vosaltres i molts altres, però vosaltres tres. I ara parteixes, com el Petit Príncep amb la lluna plena, encara que has volgut esperar encara un dia, un dia més dins l’olor de ta mare que t’acompanyarà ja per sempre, però sense fer servir cap serp, només amb una malaltia que encara no li hem pogut posar nom, deixant tan prest i tan tard aquest cos que t’ha estat destí i confinament, existència i reclusió, aquest cos que mai no t’ha deixat parlar, ni riure, ni botar. Deixes el cos però la teva presència es fa eterna. I te’n vas a tall d’hivern, sense fer gaire enrenou, com les passes per damunt la neu acabada de caure, ens deixes com has viscut, tot quietud i silenci, petit gran misteri de la vida.
I m’agrada pensar que en aquest vol trobaràs el teu padrí que t’esperarà amb els braços oberts i farà festa perquè compartiu nom i tu li contaràs que el teu germà Manuel un dia et va treure enmig del Camp Nou ple de gent mentre sonava l’himne que tantes vegades va entonar i farà una bullada. I li diràs com de bé t’han cuidat, però no farà falta perquè això ja ho sap i llavors li explicaràs que no te’n volies anar, però sabies que ho havies de fer, que havia arribat el moment, i ell assentirà i junts parlareu d’en Manuel, què és una gran persona i de na Bàrbera Maria, en Paco, en Miquel i na Marta i de la padrina Maria i de ta mare, i potser vos caurà una llàgrima, però serà de felicitat, de gratitud, per haver-vos pogut trobat en un bocí d’eternitat, en una vida, formant una gran família.
No passis pena per ta mare, Toni, entre tots li ajudarem a tirar endavant. Ara està acabada, esgotada, t’ho ha donat tot i més. Ho tendrà feixuc, ara sense tu, sense aquesta part d’ella que nit i dia t’ha acompanyat durant set anys, però se’n sortirà amb la mateixa fortalesa que ha fet front sempre a la teva malaltia, mirant-la de cara, aprenent a parlar-ne. I ha estat en les paraules que ha trobat el conhort quan les forces es mercien i el confort i la força per celebrar cada dia els dos fills preciosos que ha engendrat. Paraules que ella ara me demana, perquè en deixar-te marxar, la prova més gran d’amor per una mare, amb aquesta acceptació, hi ha deixat les forces i les paraules i ara jo, maldestre, prou de trobar-les en el paper per dir-te adéu, Toniet, Toniel·lo,….però, a la vegada, fer-te present per sempre.
Paraules per a ta mare com: marassa, fortalesa, empemta, generositat, tota determinació i coratge, però també mots com amistat, germanor, rialla, força, vida, i la que ens ha demostrat a tu i amb tu a tots, amor incondicional, no rendir-se mai, no acceptar el no per resposta, la força de la lluita diària i encara, rere cada brega, rere cada crisi, en cada correguda a Son Espases, més amor, AMOR en majúscules.
Toni, quantes ensenyances ens has regalat sense saber-ho i quins sentiments que has inspirat i has fet fruitar. Recordes quan tothom es va abocar a la cursa solidària de la Penya Barcelonista perquè tenguessis un cotxet que et permetés tenir un poc de mobilitat i millor qualitat de vida? I les passes que hem fet sota el lema “corre por los que no pueden”? I quan el teu germà ens va donar una lliçó a tots i va sortir amb el cotxet per a què poguessis participar del ball de fi de curs de l’escola? I quan vas participar al triatló? I totes les passes que ha fet na Jerònia que van molt més enllà de la feina d’una pediatra? I les hores que ha passat la padrina Maria contant-te coses encara que no poguessis contestar i potser ni escoltar-les? I això per dir-ne un parell… Quant d’amor Toni, quant d’amor…
Ara, ja voles lliure, per fi pots córrer i botar i riure i cridar entre els estels i els núvols. I pensar-te així és el que donarà forces als que queden, a la teva família, per tornar a somriure i a seguir endavant, a ells i a tots. El missatge, l’ensenyança, la màgia silenciosa, com el Petit Príncep, que tu i ta mare ens heu regalat amb aquests set anyets, saber què és l’essencial i valorar el que de veritat importa i això ens farà més grans i millors persones. Bon viatge, Toniet, bon viatge. T’estimam, Toni. Vos estimam.
