Fotuts i banyuts

La Conselleria d’Educació ha triat menysprear el nostre esforç com a opositors obligant-nos a canviar d’illa (ja que la majoria de nosaltres hem obtingut plaça definitiva fora de la nostra illa de residència) o bé a quedar-nos en expectativa d’una plaça que ningú no pot assegurar quan arribarà.
El procés d’estabilització va encetar una ferida dins del cos docent que dubtam que mai no pugui arribar a tancar-se, ja que els opositors hem quedat greument perjudicats.
Abans de tot aquest desgavell, se sabia que aprovar les oposicions era una porta oberta a l’estabilitat. Els opositors que hem aprovat les oposicions el 2023 sembla que hem obert la porta al trencament de les nostres vides i dels nostres projectes de futur.
Fa uns mesos, els opositors ja vam advertir en una manifestació a plaça Espanya que aquests problemes es podrien donar. En primer lloc, pel greuge comparatiu que suposa la nostra pròpia condició de funcionaris en pràctiques respecte dels funcionaris estabilitzats. Nosaltres, els opositors, hem passat per una tutorització d’un/a altre/a professor/a, per l’observació del o de la director/a i de l’inspector/a, hem assistit a un curs de riscos laborals, hem participat d’un curs de formació de vint hores i hem fet un portafolis on plasmar tot allò que hem après i una reflexió sobre la pràctica docent. Aquesta fase de pràctiques serveix per avaluar si realment som professionals aptes. Els funcionaris estabilitzats poden acreditar molts anys d’experiència, però no han passat mai per aquest tipus de control. Així i tot, han obtingut el nomenament de funcionaris de carrera directament. Nosaltres, hem d’esperar a dia 1 de setembre de 2024.
La participació al Concurs General de Trasllats era obligatòria per als opositors i també per als funcionaris d’estabilització. Els opositors no hem pogut comptar amb la puntuació acumulada durant els anys d’interinatge (títols de màster, doctorats, experiència, cursos de formació, idiomes, etc.). Només teníem la nota d’oposició. Els funcionaris estabilitzats van concursar amb tots els punts que suposen els anys d’experiència docent com a interins, entre els quals es poden arribar a comptar més d’un centenar de punts, contra el nostre ben rodó 0. L’avantatge és descomunal, inabastable i impossible de retallar. És el que té haver nascut més tard… Ser jove i haver aprovat unes oposicions resulta ser una creu i coses a penalitzar.
El fet d’haver promès que s’intentarien assegurar places a tothom en la seva illa de residència, haver premiat a altres docents per sobre dels que hem passat un procés selectiu i que, des d’un primer moment, no es contemplessin les condicions d’insularitat de la comunitat autònoma ha suposat un trasbals que no podrem superar en anys.
Si el pla des de l’inici era solucionar el problema de la manca de personal a Eivissa, s’haurien d’haver convocat unes oposicions específiques per aquesta illa. Que consti, que nosaltres, els opositors que hem obtingut plaça a la Pitiüsa major, no tenim res contra l’illa. Però ens sentim enganyats i estafats.
Primer de tot, perquè els que hem tingut “sort” d’obtenir plaça ha estat fora de la nostra illa de residència. Ens veiem obligats a deixar les nostres vides, les nostres famílies, els nostres diners i els nostres projectes de futur que queden desdibuixats com castells a l’aire. La promesa d’obtenir unes oposicions per tenir una vida estable ha resultat ser un regal enverinat i ara només ens podem demanar en quin moment va ser bona idea presentar-nos a unes oposicions.
La majoria de nosaltres ja va marxar durant l’època d’interins fora de la seva illa amb l’esperança d’acumular punts i quedar a l’illa de residència. A més a més, vam sacrificar temps amb els nostres, plans genials, hores d’esbarjo, viatges… per poder estudiar per treure unes oposicions que ara, novament, ens tornen a separar dels nostres. Quina és la recompensa per l’esforç i la dedicació? Com podem exigir esforç al nostre alumnat si la recompensa al nostre esforç ha estat robar-nos les vides que uns ja havíem començat i altres estàvem a punt d’iniciar.
A més a més, el retorn després dels dos anys obligatoris de mantenir-se a la plaça definitiva és gairebé impossible. Nosaltres haurem acumulat l’experiència de dos anys (a banda, d’elevades despeses), però la resta de funcionaris estabilitzats seguiran amb la mateixa puntuació més aquest mateix període, per tant, novament quedam per darrere. Calculam que, tal vegada, en uns cinc o deu anys (depenent del cos docent) podrem tenir la possibilitat de tornar obtenint una plaça definitiva a la nostra illa. Haurem tornat, sí, però amb la vida desfeta, sense gaires estalvis i amb cap dels nostres plans satisfets.
S’intenten cercar alternatives per aquests primers anys: excedències, comissions de serveis… però tot té contrapartides negatives. Tanmateix, en cap moment es pot assegurar que existeixin els suficients llocs per donar cabuda al gran nombre d’opositors que ens han forçat a moure’ns. I, al cap i a la fi, tornen a ser mesures provisionals.
Mentrestant, la major part dels funcionaris estabilitzats han quedat a l’illa de residència i, molts, ben prop de casa seva, gràcies a la gestió impecable d’uns sindicats que només han sabut lluitar per aquest col·lectiu, ja que és de qui podrien obtenir més vots. Vergonyós.
En resum, som el pegat d’un procés nefast, mal parit des de l’inici. I no ens donen cap solució. · Col·lectiu de funcionaris en pràctiques