Ara, s’Arraval

Primer fou el parc, al qual tragueren l’ànima ofegant els troncs dels arbres i fent desaparèixer la seva galana font amb brollador i peixos, i la zona de ball amb el carreranyet dibuixat a les rajoles. Després tocà el torn a la plaça de les Torretes, amb l’antic traçat simètric de dues zones ben delimitades i amb uns bons bancs on seure i esperar bona ventura. Va ser arrasada, esborrada i pitjorada. S’hi prioritzà el pas dels vehicles pel seu contorn, trencant la possible continuïtat de la terrassa d’uns dels pocs bars emblemàtics que encara ens queden. I es dificultà en extrem el joc dels infants pel pronunciat pendent. Ara, la darrera malifeta s’ha fet real a s’Arraval, el lloc íntim on de nins hem jugat i que necessitam visitar entre les primeres coses, quan de madurs tornam al poble on va transcórrer la nostra infantesa. Actualment, hi trobam l’agulla —no deuen haver sabut on endur-se-la!— despullada de la base que conformaven les precioses pasteres de pedra viva i els arbres. I els esgraellats, substituïts per uns solcs estrets, insuficients, que la fan tota baratera i que no hi peguen. Ara, la plaça ha esdevengut un lloc fred, com un escorxador a cel obert ● Jaume Rosselló Gelabert