A ca nostra hem passat la covid-19. Hem estat tres setmanes confinats, entre ells un nin menor d’edat que ha hagut de seguir totes les classes on-line i s’ha vist tancat dins la seva habitació durant tot aquest temps.
Com que ningú et pot venir ajudar, t’has d’arreglar tu mateix. En el nostre cas vàrem optar per encomenar menjar sense tenir contacte directe i ens el deixaven a l’escala. Havíem de dormir cada un dins una habitació i si anàvem per la casa havíem de portar la mascareta, evitant estar més de dues persones dins la mateixa estància i guardar la distància de seguretat, ventilar cada dia i anar desinfectant les superfícies, mànecs de les portes, claus de llum… i això tenint en compte que no te trobaves bé per fer-ho.
Tot això, incloent-hi el fet d’estar tancat, és quasi el de menys. Aquesta malaltia te du sobretot la preocupació de saber si tot anirà bé, si la teva família i tu ho superareu i no ens hauran d’hospitalitzar, i sobretot si els teus se’n sortiran.
Però quan a la fi surts de ca teva i te comences a topar pel carrer, un altre cop, gent sense mascareta o que la du mal posada, que no respecta ni les distàncies de seguretat ni les indicacions que les autoritats sanitàries estan cansats de donar-nos, el que et donen ganes es d’envestir-los de mala manera o tornar a tancar-te.
Respectau les normes que ens donen, posau-vos correctament la mascareta d’una punyetera vegada, no només és per vosaltres; és també, sobretot, pel qui teniu al costat ● L.A.