El far

El Far de Portocolom fa dos senyals de llum cada deu segons. Quan el meu padrí l’habitava amb la seva família a finals del segle XIX el far tenia una torre molt més menuda, una òptica fixa i s’alimentava amb oli d’oliva. 

El meu padrí sabia de la còlera de la mar quan s’enfadava. Sabia que una de les obligacions d’un faroner era salvar les vides humanes quan es trobaven en situació de perill. Sabia que havia de col·locar una bandera blanca i fer sonar el caragol de mar o “trompa de mar”, que havia tret un dia de sort amb les xarxes. Fer-lo sonar insistentment per avisar als carabiners del Port, que per ventura, aquell dia de descans, feien un glop de palo de quina bullit amb arrels de vinagrella, i amb addició d’esperit de vi, sucre i aigua. 

Per ventura no sabia de la feta dels dos llaüts quan en ple estiu, quan el sol roent crema es cul a ses llebres, havien naufragat. Ni del vaixell de la companyia Miguel Estela que l’any 1882, que duia licors i altres mercaderies, i uns torrers anteriors havien rescatat tota la seva tripulació. I el que no varen poder saber mai és que en el futur, el 6 de novembre de 1937, militars alemanys s’instal·larien en les seves estances familiars, farien una ocupació militar i ocuparien les cambres on els seus fills havien dormit plàcidament, el jardí on els nins jugaven, la cuina on la meva padrina havia cuinat qualque coca de pebres torrats i la taula on el meu padrí apuntava tranquil·lament, com cada dia, el resum del dia en el llibre de servei o quadern de bitàcola i l’hora exacte d’encesa i apagada de la llanterna. Un destacament de militars alemanys que vigilaven la mar gran i espiaven qualque llaüt que podia venir de Menorca, els seus enemics. Els fars com el de Portocolom eren punts d’observació privilegiats per al control del trànsit marítim del Mediterrani i per a la detecció de possibles incursions o vaixells de subministrament enemic.

Dijous passat, dia 10, el far es va despertar després de molt temps adormit. Ja ningú no tresca pel seu jardí, ja ningú no cuina panades, coques de trempó o paelles a la seva gran cuina, i ja ningú no apunta el resum del dia al llibre de servei ni l’hora exacte de l’encesa i apagada de la llanterna. Ara els fars es comanden des d’aparells electrònics, els vaixells i llaüts duen GPS i altres radars, però el far solitari i tossut, continua il·luminant dos flaixos cada deu segons. L’esquelet, les restes d’un naufragi, que intenta sobreviure a la ciència que l’ha esborrat es manté, no sabem fins quan.

En Raimond Jaume, responsable l’Autoritat Portuària, ens va obrir les portes del far a molts dels que l’enyoram. Volíem saber de les seves entranyes, i ens va explicar de la seva vida quan els humans l’habitaven, de la seva història de vegades feliç i de vegades tràgica, de com aquestes torres imprescindibles i precioses situades en els penya-segats més perillosos, com la punta de ses Crestes, han passat i s’han arraconat per a la història. 

A la meva pregunta sobre el futur dels fars, en Raimond em va donar un alè d’esperança: la presència del far físic, la seva llum que ens envolta i acarona quan estam perduts en la mar, ens retorna a la presència de la terra ferma, la referència emocional de quelcom que ens salva, el retorn humà que cap màquina, per molt sofisticada que sigui, podrà aconseguir.