L’estiu: un estornell gemega quan alç el cap. El cel és elèctric i em contempla, i em diu que inspiri profund l’aroma de pi verd i de llibertat.
La placeta m’espera plena d’oïdes interessades. A què jugam? Quants som enguany? Ens contam com ha anat el curs i imaginam quant ens divertirem aquestes vacances, ja que ara per fi arriba el bo: la veritable realitat.
I arranca el diàleg no cercat, no pensat, arranquen les bromes, els acudits, els desafiaments, els interrogants. Ah!, aquest aire de mar, de llaüts, el sol que es pon de manera poètica només per a nosaltres, l’arena que s’aferra entre els dits dels peus…
Un paradís que els pares diuen que dura un mes. Agafam aire i ens capbussam dintre del blau i verd meravellós de les primeres paraules, de les ganes de més, del sentiment d’aprofitar no sabem què…
I tot passa ràpid: les bicis i motos, el Calypso, les gimcanes, el vòlei a Cala Marçal, les berbenes, el truc. Les camisetes i vaquers que triam per testimoniar el moment.
Quantes anècdotes a Can Juanito i als Tamarells.
Sempre ens acompanyaran. I quantes barraques, portasses i persianes seran el contrapunt de la foto, quan somrient intentàvem immortalitzar aquell estiu al Port.
I com no estimar aquest lloc, així com és, si és el fons de les nostres primeres tendreses i consciències.
Sempre m’acompanyarà l’aroma de flor de taronger, el so d’un llaüt contra el batec de la mar i la il·lusió pel retrobament ● Salvem es Port
