He llegit amb respecte i quasi diria amb estimació l’entrevista amb el rector de la nostra parròquia, mossèn Cerdà, publicada dia 25 de desembre (núm. 4.231). Jo admir els rectors, situats a l’escaló més baix de l’autoritat dins l’Església. Em faig càrrec que la seva tasca, davant una societat cada vegada més apartada de la religió i potser (jo no ho sé) sense el costat que necessiten de qui els n’hauria de proporcionar. Si hi afegim els problemes econòmics, què més hi puc dir?
A mi em fa l’efecte, i la meva opinió hi ha de comptar poc, que a Felanitx se podria reduir el nombre de misses del cap de setmana. Valdria més una missa ben vitenca, i que s’hi congregassin tots els qui encara hi assisteixen, però sospit els inconvenients de la reducció del nombre de misses setmanals. Ben segur que hi hauria qui hi trobaria una excusa per no anar-hi. Per a molts, qualsevol pretext és bo per deixar-la. N’és una mostra eloqüent la dels que diuen “nosaltres, la missa, l’oïm per televisió”.
El punt que, a mi, particularment m’ha cridat l’atenció de l’entrevista ha estat el referent a les Matines (el nom no és gaire propi, però és el que feim servir). Enguany, la pandèmia ho ha esguerrat tot i les Matines no havien d’esser una excepció. La missa del Gall ara és la missa del Pollet. Però hi ha un punt que trob un encert: «hem mantingut només la Sibil·la. Els pastorets, el ball de bot, tot això causava aglomeracions. Hem decidit simplificar». Jo fa anys que no vaig a Matines. M’agradaven molt i les esperava amb il·lusió; però quan varen esmotxar la Sibil·la i hi varen introduir pastorets i ball de bot, amb l’augment de la presència de pares, mares, padrins, ties, dides i didots, vaig deixar d’anar-hi. I alerta: quan deixes, baldament sia temporalment, una pràctica, és molt mala de reprendre.
Voldria, des de les meves limitacions, donar coratge al rector per traginar la càrrega que li ha caigut a damunt i que, de la generositat del poble i de les autoritats, li arribassin els auxilis que ha de menester ● Un fidel residual
