León Ferrari

León Ferrari (1920-2013), a la foto, sota les ulleres, la cabellera de cabells blancs enquadra una mirada de nin murri, amb ganyota de mangarrufa, desafiant.
Havia nascut a Buenos Aires i, des de petit, devia mirar son pare arquitecte, fotògraf i pintor, com pintava murals en capelles i decoracions eclesiàstiques. També devia mirar com dibuixava i acolorava amb un gran realisme, batalles, com la de Tucumán i Salta, durant la guerra de la independència argentina, que tants morts i horror varen crear.
Què en va quedar en aquell nin d’aquella mirada i com el va marcar en la seva obra artística ho sabem quan ens explica com el seu pare havia fet evangelització, quan pintava els murals de tantes esglésies i convents amb personatges reals, obrers mig despullats, que convertia en sants; com Dant, que havia escrit imatges terribles a La Divina Comèdia, amb propòsits evangelitzadors; o els pintors del Renaixement que utilitzaven el més horrible de la religió (l’amenaça de l’infern, el diluvi…) per a fer pintures formosíssimes, evangelitzadores.
León, que havia començat dibuixant flors, utilitzarà també les imatges estremidores que ell critica en el seu pare, en Dant i en els artistes del Renaixement, no per evangelitzar, sinó per a fer una crítica ferotge contra les guerres i les religions i la seva forma d’intolerància en la societat.
León Ferrari, que es va convertir en un dels cinc artistes plàstics més provocadors i importants del món i de l’època, segons The New York Times, aprofundirà en l’obra del seu pare. Un pare que es va haver de guanyar a temporades, la vida d’enginyer, com ell, que no donava importància al seu art i que el fill intentarà rescatar.
Venus, la bellesa absoluta, el quadre de Botticelli, nasqué d’un fet horrible: la imatge de l’horror.
L’escuma del naixement de Venus eren els testicles del seu pare Urà, llençats a l’aigua pel seu fill Cronos, que crearen la bellesa perfecta, la deessa de l’amor empesa per la bufera dels déus, entre una pluja de flors. La bellesa, que creen els artistes, tan propera a l’horror, com el que ell va viure durant la dictadura argentina, de la qual es va haver d’exiliar i en la qual el seu fill en va ser una de les víctimes desaparegudes, serà convertit en art i en denúncia
Aquests dies passats, que sant Jordi ens ha acostat a l’art, al món de la bellesa, a la musicalitat de la paraula, i que la gent de Felanitx s’ha apropat a les cases de parets senyorials, de tanta història, per ventura entendrem millor la sensibilitat de León Ferrari d’acostar-se als poemes i a l’intent de mesclar textos amb dibuixos.
La seva obra més famosa, creada l’any 1965, La Civilización Occidental y Cristiana, guanyarà el Lleó D’Or a la 52 Biennal de Venezia, l’any 2007.
L’any 1965, Ferrari, a partir d’un Crist de santeria i un model d’avió de guerra estatunidenc, sobre un projecte de quatre peces crítiques amb la guerra del Vietnam, una d’elles una fotografia d’una tortura, publicada al diari “La Prensa”, va crear un Crist penjat d’un avió militar, que en aquells moments utilitzaven en la guerra del Vietnam, que va ofendre el personal catòlic del Museu i va ser retirat.
La resposta de l’artista va ser: “L’únic que demano a l’art és que m’ajudi a dir el que penso amb la major claredat possible, a inventar els signes plàstics i crítics que em permetin condemnar la barbàrie d’Occident amb l’eficiència més gran possible”.
No ho va tenir fàcil: aquelles obres han estat atacades i censurades durant més de mig segle.