Aquests dies passats, a una perifèria d’aguerrits mariners, la polissarda embarcació d’un personatge públic ha donat el cul a la mar. El seu senil capità, amb molt de treball i fatiga, ha hagut de tocar vetes, que en aquest cas no són altra cosa que les cordes usades en la marineria, per prendre part en unes competicions d’embarcacions a la vela, dites regates —d’aquesta manera també anomenam els solcs que es formen entre les dues anques, separades com si hi hagués paret mitgera.
Els qui han estat “besant el cul” a l’insigne patró, tot exercint de baticul —ara no en un dels seus significats mariners (corda que serveix per subjectar la vela), sinó en un de més diguem-ne terrestre—, no han constituït cap classe d’obstacle, ni per a les vetes de baves corredisses que en regalimaven, ni per a la cursa marítima sabonerosa, ni per a l’esbargiment en les buidades, tant de l’escòria natural com dels detritus, que tota una gernació de periodistes s’ha cuidat de recollir i d’escampar arreu. Al cap i a la fi, segons Batzerola, es tractava d’una regata enllestida per a tal fi.
Sort que Déu no pega batculades i no es cansa mai de perdonar! • J. Rosselló Gelabert
