Acabada la Guerra Civil, era la voluntat de Franco que hi hagués monuments als caiguts a cada poble. La victòria franquista i els caiguts del seu bàndol havien de ser recordats pels segles dels segles. D’aquesta manera, el franquisme es va apropiar del símbol de la creu —símbol dels cristians fermament arrelat— i a través d’aquests tipus de monuments a l’espai públic es manipulava la memòria.
El fet que el monument sigui una creu fa que se sigui més sensible a l’hora de la retirada, però no ens enganyem, és un monument només pels morts d’un bàndol, els que foren anomenats “caiguts per Déu i per Espanya”; conseqüentment, els morts de l’altre bàndol, que defensaren els principis democràtics de la República, no eren considerats espanyols.
Així doncs, la creu que tenim davant l’església parroquial representa una Espanya única, la de Franco, i no compleix amb l’actual legislació. Una olivera, símbol de pau, faria més planta que no un monument que no ens representa a molts de felanitxers λ AV
