21.7 C
Felanitx

setmanari d'interessos locals

Divendres, 12 abril 2024

Escric des del cotxe, a l’aparcament de l’Hospital de Manacor. Un pandemònium de vehicles que fan voltes cercant un forat on aparcar. Diuen, aquells que no recorden com estava abans, que això és per mor de les obres que s’hi estan fent. Quan acabin les obres hi haurà lloc per a tothom, asseguren aquests il·lusos defensors de la teoria del «com més millor». Jo no compartesc tant optimisme, potser la cosa se suavitzi una mica per un temps, però aviat tornarem a esser a les mateixes. La massificació és un dels grans mals que ens afecten avui en dia. A Mallorca ho podem comprovar fins i tot a l’hivern; de l’estiu val més no parlar-ne —jo ja he renunciat a moure’m de ca nostra entre Sant Joan i Sant Miquel— és una bogeria anar a una platja o, senzillament, intentar aconseguir una taula per dinar o sopar als restaurants de vorera de mar i a molts indrets de l’interior.

Em preocupa el fet que des dels poders polítics encara s’estigui promocionant la imatge d’aquestes illes superocupades. Què hi pinten els representants de les nostres institucions a les fires de turisme? Tal volta hi van per vendre als estrangers el poc aire respirable que ens queda? Per una pregunta que feu l’oposició a la passada plenària de l’Ajuntament de Felanitx, hem pogut saber que el regidor de Cultura (quina cultura?), va anar, amb els doblers dels felanitxers, a una d’aquestes fires. Esgarrifa pensar que les companyies aèries es preparin per traginar més de trenta milions de persones en una temporada al nostre aeroport. No es tracta només de l’enorme contaminació atmosfèrica que provoquen aquestes aeronaus, unes xifres d’escàndol, es tracta del fet que tota aquesta gentada que arriba de fora, consumeix, menja i beu, i no hi ha a les Illes recursos suficients per a cobrir aquest consum desmesurat, de manera que augmenta exponencialment la nostra dependència de l’exterior i la contaminació de qualsevol tipus, i la massificació a causa del transport de tantes mercaderies. A més, tota aquesta gentada es mou per les Illes d’un lloc a l’altre, farcint unes carreteres ja massa ocupades i que nosaltres haurem de mantenir, i també tots caguen, i tots pixen, i es renten… Està preparada aquesta comunitat per a una allau d’aquestes proporcions?

I aquesta massificació turística, i en general estiuenca, té conseqüències també a l’hivern, quan els hotels tanquen. L’esquer del dobler fàcil atreu molta gent de fora: espanyols, europeus o extracomunitaris. Si tenen sort, es rebentaran de fer feina perquè l’amo, molt sovint estranger, pugui regalar un nou cotxe esportiu a la seva xixisbea; si no en duen, tal volta podran sobreviure gràcies a les ajudes que pagam entre tots o, en el pitjor dels casos, hauran de romandre al carrer o ocupant qualsevol immoble que resulti assequible per a ells. Tot perquè una gent que ja és massa rica acumuli encara més capital.
Però no acaben aquí les conseqüències d’aquesta massificació que patim: n’hi ha un bon xaragall. Podem parlar de la manca d’habitatges a un preu assequible, l’encariment del cost de la vida, la saturació dels serveis públics o de l’ofegament gairebé absolut de la llengua pròpia del país, de tal manera que un fet impensable fa pocs anys, com el de la regidora de Cultura de Felanitx acomiadant-se del consistori, dels seus votants (del PI) en la lengua del imperio s’hagi normalitzat fins al punt que aviat poder dirigir-se a l’Administració en la llengua del país serà una anècdota. De la mateixa manera que s’està normalitzant als cercadors d’internet l’ús del topònim “Felanich” sense que l’equip de govern del consistori faci res per posar-hi remei.

I aquesta massificació, orquestrada i dirigida pels poders econòmics i polítics espanyols —no oblidem que les Illes Balears són la colònia més rendible de l’imperi borbònic— es tradueix en una aculturació de la població autòctona i la seva inclusió en una massa amorfa, despersonalitzada, embrutida pels programes televisius de xafardeig de les cadenes televisives espanyoles i per l’addicció a les xarxes socials de continguts més barroers. No. No estic parlant de retornar al passat, a la postguerra i a les cartilles de racionament; estic parlant de posar seny al creixement i aturar l’enriquiment depredador d’una partida de mercaders golafres. Record que Pere Mesquida va rematar el seu discurs d’investidura com a primer batle democràtic després de la dictadura amb una frase lapidària, que tant de bo ell i els seus successors haguessin fet tenir per veritat: «Ja està bé de vius».

darreres notícies

et pot interessar