Si tenim un mínim d’inquietud i posam l’esguard al que passa en el món i no ens imposam l’autocensura de només preocupar-nos del nostre “redolet”, aquests dies ens haurem trasbalsat davant els esdeveniments vergonyosos succeïts als Estats Units. Certament, de molts indrets s’han alçat veus qualificades que han condemnat els fets. I gairebé al mateix temps dels testimonis de repulsa sorgits per l’actuació d’uns brètols acabussats per un president agonitzant, s’ha qüestionat des de les més altes instàncies polítiques d’aquest gran país l’actuació de les forces federals de seguretat i s’ha posat l’accent en el contrast entre la seva actitud davant les persones de color o davant la turbamulta blanca que profanava el santuari de la democràcia estatunidenca. Però si analitzam aquests fets amb seny i esperit crític, ens adonarem del paral·lelisme que s’observa en la manera de procedir dels agents americans i els agents, per exemple, espanyols, o turcs, o isrealians, o xinesos…
En el cas d’Espanya, basta substituir el nom de “persones de color” pel de “catalans” i el de “turbamulta” pel d’“extrema dreta feixista”. I per molt que Pablo Casado hagi volgut treure tallada d’una suposada similitud de situacions, hi ha sensibles diferències: a Washington eren els brètols els que rompien els vidres per penetrar al Capitoli, a Catalunya eren els policies i la Guàrdia Civil els que ho feien. També als EUA. l’actuació policial ha provocat una cadena de dimissions entre els responsables de l’operació (restes de dignitat?). A Espanya, aquests s’han autocondecorat com a folls (oprobi absolut?) ● Tomeu
