Arran de la notícia que oferí aquest setmanari en data 4 de juny, de la donació a la Fundació Bauçà, per part de la família de Ramon Vicens, de plaques antigues de carrers de la vila, textualment es comenta: “n’hi ha de l’època de la dictadura, per exemple la calle Noria, ara carrer de sa Sínia, que recuperà el topònim d’antany”.
En aquest cas concret, això no és ben bé així. Curiosament, el carrer de sa Sínia no canvià mai de nom, només es traduí la paraula genèrica precedent “calle” i quan es normalitzà es posà “carrer” i, tot en regla. Així mateix, Pere Xamena esmenta que a documents antics apareix “travessa de la Sènia”, paraula aquesta equivalent a sínia en la nostra llengua.
Això de calle Noria és un cas anecdòtic que us explic tot seguit. Era durant la darrera legislatura municipal del temps de la dictadura, abans de les primeres eleccions democràtiques a nivell local. Jo intuesc que a petició d’algun resident del barri de sa Sínia, concretament del carrer minúscul que uneix la plaça, ara Mn. Cosme Bauçà, amb el carrer de sa Sínia, es plantejà la necessitat de donar-li nom, ja que fins aleshores mai no n’havia tingut. Els edils, tot sol·lícits, i sense rumiar-s’ho gaire, decidiren de posar-li Calle Noria, i així es materialitzà la decisió municipal. El cas, com no es podia esperar d’altra manera, despertà crítiques, però des de l’Ajuntament, emulant Ponç Pilat, degueren pensar: “el que està escrit, escrit està” i la placa restà allà fins que vingué la normalització de la retolació viària que s’abordà anys després per l’ajuntament democràtic.
Com veis, “Calle Noria” no és el rètol precedent del carrer de sa Sínia ● Tomeu Pou
