Anuncis de dones deu, cossos perfectes, estrelles que brillen. Vestits de ras, cues de núvia, talons d’agulla, mirades penetrants. Copes de cava, taps que espeteguen, estrelles de lluentons. Homes atlètics, llavis de petó, rumors anglòfils, erotització. Perfums daurats, frases en francès, torrons cruixents. Campanetes que dringuen, pluja de purpurina, neules de filigrana, llaços de colors. Paneres amb pernils, papers de plata, llaunes de fruites, vins amb denominació d’origen, anxoves saboroses, bombons. Famílies felices, fills que retornen, llàgrimes com ciurons, aferrades pel coll. Taules abundoses, un indiot rostit amb patates de cantó i prunes i grells d’albercoc que l’envolten, amb una branca de romaní que li surt del bec; capons amb panses i pinyons, porcella rostida, brou de Nadal. Tovalles amb Papa Noel, avets decorats, bolles del bon pastor, copes que dringuen. Versos de Nadal, cantar nadales, becades de sobretaula, pessebres de fang i serradís, cant de la Sibil·la, missa del Gall.
Teatre amb decorat de cartó pedra, làmpades de cristall, cortinatges vellutats, vitralls de coloraines, castells als núvols, somnis de paper.
Brutor. Un gran camp de tendes d’ACNUR. Safo de Lesbos, ofegada en la mar gran, prega a Afrodita per l’amor absolut. Cossos devorats, ànimes esquinçades. Emigrants amuntegats, tremolors de fred. Bassals d’aigües brutes, caravanes humanes amb farcells plens del no-res. Humans, no-humans acopats a la vora d’un foc escarransit. Mirades perdudes, ulls esbravats, amargor de l’anorreament. Patiments immensos. Fugir de les bombes, dels míssils, dels trets a la cara, de la baixada als inferns. Cercar una escletxa, poder saltar les tanques, navegar en bots petits inflables amb què uns indesitjables els ofereixen el cel. Ser portats en barquetes per un plat de llenties. Polítics perversos que juguen, fils que belluguen com teresetes de Reis. Persones afamades, criatures tristes. Obrir les bosses dels fems. Cercar restes de menjar, alguna cosa servible. Arrossegar una pena fada, convertir-se en desfetes humanes.
Algú, una criatura, trobarà unes sabates. Potser les revendrà o se les posarà en els seus peus petits, peus que li ballaran dins les sabates grosses. La seva mare —és la seva mare?— trobarà tomàtigues podrides enmig dels fems que fumegen. Els guardarà en una bosseta, dins dels seus llargs faldons. No sabrà que és Nadal. Amb el posat esporuguit, la mirada furtiva, continuarà cercant un alè de vida en el lloc i el temps equivocat que li ha tocat viure.
…Demà posats a taula oblidarem els pobres
—i tan pobres com som—
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
I després de mirar-nos
arrencarà a plorar
Joan Salvat-Papasseit
