Estic convençut que a tots els sistemes democràtics es presenten estructures polítiques i socials discriminadores i opressives que afecten de forma negativa tant les seves institucions com les relacions socials i polítiques dels seus membres.
Com a conseqüència, a la política espanyola, una de les peculiaritats més rellevants és que hi té poca cabuda la benevolència, el perdó ni res que se li assembli. Alguns errors s’hi paguen molt cars i sovint les lliçons s’hi aprenen amb sang, suor i llàgrimes.
Joseph Butler (Wantage, 1692 – Berkshire, 1752), considerat el crític més important de les teories de l’egoisme psicològic del segle XVIII, afirmava que el que cal lamentar no és que els homes es preocupin massa pel seu propi bé o interès, sinó que no se’n preocupin a bastament. Deia també que a la vida es donen situacions en què els ofesos tenen la predisposició de no perdonar els seus ofensors, encara que aquests últims se n’hagin penedit sincerament. Descrivia els primers com a individus fràgils, que creuen excessivament en la seva perfecció, o que són de màniga ampla amb les seves pròpies mancances i forts de morro amb els defectes dels altres.
Jo m’havia pensat que la inseguretat, les debilitats i la “fluixedat” d’aquell que demana perdó per un error comès eren trets poc escaients als líders polítics, per tal com podien proporcionar als seus rivals arguments per estructurar un atac sòlid, amplificant en alguns casos la suposada incapacitat de l’adversari —o exafí— polític. Tanmateix, es veu que anava doblement errat.
Del que sí que m’he convençut és que la majoria dels desbarats en política succeeixen pel mal humor dels seus actors.
Que Déu ens empari! • Jaume Rosselló Gelabert
