19.5 C
Felanitx

setmanari d'interessos locals

Divendres, 7 octubre 2022
Antoni Capó Juan, professor jubilat
Antoni Capó Juan, professor jubilat

Diria que ser professora o professor és assumir que, d’una forma o d’altra, marcaràs la vida de moltes personetes. Deixant de banda l’absurda discussió de qui està fet per a exercir aquesta professió i qui no, quan un ha estat estimat mentre ho feia, se sap. Ja fa mig anyet més o manco que Antoni Capó Juan (Felanitx, 1962) no es passeja pels passadissos de l’institut de Felanitx, però les seves petjades encara hi són. Ara, quan el recordin, alumnes i companys no parlaran pas de matemàtiques, sinó de la seva particular manera d’ensenyar-les i els seus avinents acudits.

En primer lloc, ens encantaria saber sobre els vostres inicis a l’institut de Felanitx.

Vaig començar a fer-hi feina de manera continuada l’any 1994, encara que també havia estat per aquí el curs 1988-89 fent classes a Formació Professional. En aquest curs d’FP, tot i que compartien edifici, els estudis de Batxillerat i FP eren dos mons del tot diferenciats. Uns quants professors, a banda i banda, vàrem mirar d’apropar una mica els dos entorns tan allunyats. L’any 1994, quan vaig tornar per a quedar-hi, s’havia produït la unificació dels estudis, amb un nou pla, i ja no hi havia distincions. L’ambient convidava a fer feina, era molt sa.

“Pens que la clau de l’ensenyament és no perdre mai de vista que els alumnes són persones amb els seus moments bons i dolents i amb estats d’ànim que fluctuen”

 

Com definiríeu la vostra manera d’ensenyar?

Crec que podria respondre millor el meu alumnat i és molt possible que les conclusions no coincidissin. Vull dir que la mateixa tècnica de treball pot donar resultats ben diferents. Fins i tot els acudits, que a vegades amollava, a algú li podien fer gràcia i d’altres devien pensar que eren patètics. Trob que la clau de l’ensenyament és no perdre mai de vista que els alumnes són persones amb els seus moments bons i dolents i amb estats d’ànim que fluctuen. I hem de tenir assumit que el que funciona amb uns pot no anar bé amb uns altres, i ens hi hem d’adaptar, sabent que hi ha uns mínims a assolir (i sense posar límits per dalt). Les bromes, en realitat, eren una estratègia per a procurar captar l’atenció d’aquells que s’estaven distraient o per a relaxar la situació quan un concepte o un problema no s’acabava d’entendre.

Quins són els millors records que conservau d’allà?

No sé si per ser dels més recents, però els d’aquests darrers cursos de pandèmia són molt gratificants des del punt de vista professional (tant de bo no haguessin existit mai en tots els altres aspectes). Passar, en qüestió de dies, de l’aula de tota la vida a les classes en línia va ser un petit caos. Un cop arranjat el funcionament (amb aportacions fonamentals d’alumnes i l’acompanyament inestimable dels tècnics informàtics de l’institut), m’ho vaig passar molt bé i vaig comprovar que els vídeos que enregistrava eren útils a certs alumnes; per tant, més n’elaborava. Varen ser uns mesos de feina frenètica, però la novetat i els bons resultats fan que esdevinguin un fantàstic record. Així, he acabat la tasca docent amb aules virtuals, fent classes en línia, emprant tauletes i pissarres digitals i enregistrant un munt de vídeos de matemàtiques (tenint present, això sí, que tot aquest devessell és un mitjà més, no un objectiu per si mateix). L’amistat amb molts dels companys de l’institut no s’acaba amb la jubilació. Els moments compartits, amb tots els seus matisos, són uns records entranyables.

Us vàreu sentir estimat mentre hi fèieu feina?

Sempre. Quan fas classe, ets tu dins l’aula, envoltat d’una trentena d’alumnes i és davant ells que has de respondre. Hi ha filtres, clar, com són els departaments, direcció, inspecció, ja que no pots fer el que vulguis a classe, però l’estimació i el reconeixement ve, sobretot, de part de l’alumnat. I no em puc queixar, tot i que sempre hi ha alguns casos en què, si pogués tornar-hi, hauria canviat el plantejament i l’estratègia per a intentar obtenir millors resultats.

I quan vàreu marxar?

Vaig notar el suport més que mai. Fou a finals de gener, quan encara era obligatori dur mascareta a tot arreu. Hi ha hagut dues remeses d’alumnes a qui només hauré conegut, físicament, pels ulls i pel pentinat. Per això he lamentat, aquest estiu, trobar-me amb al·lotes i al·lots que han estat alumnes meus i que m’ha costat reconèixer-los i em sap greu sobretot perquè la pandèmia ens va unir molt. Estic en deute amb l’alumnat d’aquest darrer curs: no vaig poder dur ni una coca o pastís a l’aula el meu darrer dia de feina (les restriccions eren màximes). Mentrestant, l’alumnat de tercer d’ESO va tenir l’ànim de recollir euros per regalar-me un val per comprar estris de pesca (sabien de la meva afició). Em va emocionar.  

Què és el millor de fer feina a Felanitx essent felanitxer de potada?

Deixant de banda el concepte de potada, diria que el millor de fer feina a Felanitx essent felanitxer és poder humanitzar encara més les relacions amb l’alumnat i les famílies. Trobar-te, a qualsevol indret, pares i mares dels alumnes que t’agraeixin la feina que fas és la millor recompensa. També serveix per a conèixer situacions personals que poden influir en el rendiment acadèmic i tenir-les presents, així com per a escoltar propostes de millora, que sempre són ben rebudes. Sobre les potades, he pogut comprovar que la dotzena d’expressions clàssiques d’en Maikel són molt pedagògiques i tenen efectes relaxants. Si calia cridar l’atenció a qualque alumne, només dient “assukiki”, o “anxula kula makamba”, o “uro uro karburo”, tot quedava en ordre. Una altra gran aportació d’en Maikel a la humanitat. 

Felanitxer i cossero des dels inicis. Què ens podeu contar del Cosso d’aquell temps?

En un principi no érem molts, però al quart any ja congregàvem vuit-centes persones en un sopar en els baixos del Mercat Municipal. Va ser una disbauxa, amb estofat de bou pertot excepte dins els plats dels comensals. I tothom en va sortir ben content, darrere la xaranga i cap a la verbena. Alguns pensàvem que el Cosso, més que res, era un estat d’ànim (jo encara ho veig així). De cada any augmentava la franja horària per fer bulla. Passàrem de l’horabaixa i el vespre a tot el dia. Uns anys també hi hagué enterrament de la Quica, però érem molts pocs els qui hi arribàvem, amb xocolata i ensaïmades de cloenda, després de la verbena del dia de Sant Agustí.

Què heu trobat del d’enguany?

En quasi quaranta anys, a la força hi ha d’haver canvis i evolució, encara que hi ha una essència que es manté (podria tenir relació amb els xeremiers, ja que per a aquests bergants no passen els anys). Pregons tan espectaculars com el d’enguany, tan ben elaborats, ni els podíem imaginar (al principi pujava al balcó de ca na Cata Picó una comitiva a pegar dos crits de “Cosso!” i encendre la traca, res més). Impressiona la capacitat organitzativa i el devessell d’idees del jovent que ara du la iniciativa. Si abans parlava d’anys amb vint-i-quatre hores de Cosso és perquè era més local. Ara, amb la barrumbada de gent que compareix l’horabaixa, és lògic que els actes més nostrats es concentrin al matí i al migdia.   

Teniu algun pla per als pròxims anys, després de la vostra recent jubilació?

Em sap greu, per a l’alumnat, no haver acabat el curs 2021-22, però les circumstàncies familiars m’aconsellaven disposar de més temps lliure (els jubilats amb els pares vius tenim l’oportunitat de fer a per ells una petita part del que ells feren per nosaltres). Tenc centenars de llibres que m’esperen (diuen que llegir Montaigne allarga l’esperança de vida tres anys; ja faig tard). M’agrada anar a pescar (no pens tant en la pesca del raor, massificada, sinó en els calamars d’alba, on no fa res si no piquen; aquells moments de solitud i silenci abans de sortir el sol no tenen preu). Vull fer llargues passejades contemplatives, sense presses. En resum, cap gran pla, només petits propòsits.

darreres notícies

et pot interessar

Raquel Vaquer Sunyer, investigadora en ciències marines

“Una àncora d’un vaixell d’uns quinze metres pot arrabassar una clapa de posidònia de 165 feixos”