Hartmut Botsmann (Heide, 1958), resident a Felanitx des de l’any 1984, és llicenciat en Història per la Universitat d’Hamburg. Va ser professor de secundària i de l’EOI, un dels portaveus de la plataforma Salvem Portocolom i membre del comitè de vaga de l’Assemblea de Docents durant la marea verda en defensa del català. Recentment, ha publicat un llibre sobre les dones durant la repressió franquista a Mallorca. Avui ens parla d’aquest projecte i de la importància de conèixer la història del lloc on vivim.
Què us va inspirar a escriure Dones. Guerra Civil. Repressió. Mallorca 1936?
Ja fa una partida d’anys que el tema de la repressió franquista m’ocupa, especialment el desembarcament de les milícies d’en Bayo. Perquè revela de forma extraordinària l’organització de la resistència antifeixista i la duresa de la repressió. He seguit de prop les exhumacions a Porreres i Son Coletes, i fa anys que intercanviam material amb organitzacions memorialistes alemanyes. Hi he escrit alguns articles, i són ells que m’han proporcionat l’editorial.
Quines fonts heu consultat principalment?
La bibliografia ocupa vuit pàgines, i d’obres estrangeres n’hi ha ben poques. La gran majoria són autors locals, gent que admir i dels quals no em perd ni una presentació dels seus llibres: Antoni Tugores, Tomeu Garí, el pare Massot, David Ginard… A través de les seves obres vaig topar amb fonts femenines i feministes, com Margalida Capellà, Mary Nash, Ángeles Egido, Teresa Ortega, etc. A més, hi ha els arxius històrics i un munt de tesis universitàries accessibles en línia. També hi figuren obres de tres felanitxeres: Aina Adrover, Carme Vidal i la mestra represaliada Josefa García. Vull deixar clar que la meva tasca consisteix sobretot en la divulgació de recerques fetes durant dècades. “Colcar sobre l’esquena de gegants” es podria caracteritzar aquest procediment. Per a mi, tot un honor!
Us ha encoratjat la història de cap dona en concret?
Vaig intentar documentar els perfils de dones menys conegudes, que resultà ser una tasca complicada per la qualitat de les fonts. Malgrat això, amb poca documentació, però de moltes víctimes m’ha estat possible perfilar el funcionament de la repressió feixista contra les dones, que és el que realment m’interessava.
Per què decidiu escriure en perspectiva de gènere?
Foren dones com Aurora Picornell, Matilde Landa i les cinc milicianes assassinades a Manacor que em varen motivar a enfocar la recerca en clau de gènere. La República havia convertit moltes dones, no totes, en subjectes actius de la vida pública. República significava sufragi femení, treball remunerat, matrimoni civil, dret a divorci i avortament i, fins i tot, avenços com l’acceptació del desig sexual femení. La reacció del franquisme s’ha d’entendre dins aquest context de millores per a les dones. Per a la dreta i ultradreta espanyola significaven una amenaça del seu concepte de l’ordre, una “degeneració social” transgressora. Amb la imposició del seu model nacionalcatòlic, els rebels feixistes restituïren el patriarcat. Amb un projecte violent, misogin i una clara obsessió per subordinar les dones, per reduir-les a la llar i la procreació. A escala d’estadística, només el 5 % de les víctimes a les Balears eren dones, però la violència contra les “roges”, a més d’assassinats i presó, fou interminable i consistia en humiliacions públiques, rapats i oli de ricí, abusos sexuals i el saqueig dels seus béns.
Quins temes hi destaquen més?
El llibre conté una part cronològica dels anys 30 i 40, amb temes com l’associacionisme i l’activisme femení, les milícies femenines o les distintes formes de repressió. Llavors, hi ha una part que parteix de casos concrets i un capítol sobre la Memòria Democràtica.
Què destacaríeu dels cinc estudis de cas que heu fet?
A part d’altres dones, la trajectòria de Matilde Landa és extremadament interessant, perquè desvela el paper col·laborador de l’Església catòlica. Landa, intel·lectual i activista, es va suïcidar a la presó de dones Can Sales per fugir dels xantatges que li feien el clergat, les monges, l’Acció Catòlica i la direcció del centre. El seu cas demostra que la repressió no fou casual, que perseguia dones i homes que s’havien significat a la República, pel seu compromís per la llibertat.
Quina és la principal intenció en adreçar l’obra al públic de parla alemanya?
A la historiografia cada vegada cobren més rellevància els estudis locals. L’objectiu d’aquest projecte és la seva difusió i valorada internacionalment. El llibre està escrit amb rigor científic i dirigit a gent interessada i estudiosa, sobretot a Alemanya. Hi haurà diverses presentacions a Berlín i Hamburg. Per aquí, de moment, cap.
Teniu pensat que es tradueixi a altres llengües?
És possible, però això ja serà feina de l’editor. Jo preferesc fer coses noves.
La major part de població alemanya resident a Mallorca coneix o desconeix aquests fets?
He arribat a la conclusió que la gran majoria de la població estrangera resident a Mallorca ignora la realitat sociocultural, política i històrica d’aquestes terres. Després, n’hi ha molts que fan esforços i acaben rendint-se a causa de la barrera lingüística. Cada vegada es muda més gent a Mallorca que no es planteja ni aprendre el castellà. És clar que hi ha excepcions, i també hi ha molta gent ben integrada. Generalitzar seria injust. Però el balanç que veig no és gaire positiu.
I nosaltres, els felanitxers i les felanitxeres, els coneixem prou?
Cada vegada s’hi interessa més gent, i això és positiu. Vaig llegir El diari de Margalida Pomar, i vaig quedar encantat de la seva sinceritat i autenticitat. I esper que el projecte del documental Silenciades promogut al poble prosperi i arribi a molta gent. Mai no ens sobrarà ni coneixement ni memòria. Tothom sap qui fou el batle Pere Oliver. Però qui parla de la seva dona, Catalina Massutí, que va passar quatre anys a Can Sales? O de Pura Manzanares, vídua de Pere Reus, que hi passà tres anys i mig? I qui explicarà tot això a les generacions joves? Trob que a Felanitx hi fa falta un llibre d’història amb perspectiva de gènere. Que les felanitxeres no esperin que l’escrigui un home!
Per què són importants tasques de visibilització com aquesta?
Si no procuram defensar els valors democràtics, la llibertat, la igualtat, l’ensenyament públic, l’ús de la llengua pròpia, la convivència pacífica i multicultural i la memòria democràtica, agafaran la iniciativa els reaccionaris i neofeixistes de sempre. El missatge de la ultradreta és absurd i parasitari. Es basa en el llegat franquista d’aquest país, en la repressió i el menyspreu a les bones persones. Cal girar la truita i reivindicar els valors de la Segona República. Per a la construcció d’una societat democràtica la història mai no ha estat més necessària que ara.
Vàreu arribar a l’illa amb quasi 30 anys. Pensau que tothom hauria de conèixer la història del lloc on viu?
En tenia 26 i m’he fet adult socialitzant-me aquí. I tant que hem de conèixer la història de casa nostra, hàgim nascut aquí o no!
Per què heu decidit fer-ho i, fins i tot, implicar-vos així?
Crec que les persones som el que aprenem durant la nostra vida. Els meus mestres es forjaren als moviments estudiantils a finals dels 60, i als 16 anys em vaig allistar a les joventuts comunistes. Fou un temps molt esperançador. Des de la universitat ens mobilitzàvem contra la repressió, l’energia nuclear, l’apartheid o els míssils americans. El reset que vaig fer aquí, el paper de pare i la necessitat de treballar em varen aturar durant 20 anys, però mai se m’ocorreria pensar que els privilegis adquirits siguin motiu per tornar fatxa. Devem les nostres llibertats a persones valentes com Aurora Picornell.
