19.5 C
Felanitx

setmanari d'interessos locals

Divendres, 7 octubre 2022
Alejandra Noemí riera, neta d'en Salvador Riera Sagrera, víctima del franquisme

Alejandra Noemí Riera Folgueiras va néixer a Buenos Aires, on presideix un Casal de Balears. Ve de tant en tant a Mallorca perquè hi té gent que s’estima, i perquè el seu padrí, Salvador Riera Sagrera, era felanitxer. Salvador havia viatjat molt de jove, i, poc després de néixer el seu fill, varen venir a viure a Felanitx. La seva estada a la vila va ser massa breu. El règim feixista de Franco el condemnà a mort i l’assassinaren.

Alejandra, quan va venir a viure a Felanitx el teu padrí?

El meu padrí va venir de Felanitx molt jove a l’Argentina. Aquí va conèixer la meva padrina, que era gallega. Treballaven a la mateixa casa, ell feia de xofer. Després varen anar a l’Havana, Cuba, però s’hi varen estar poc temps ja que el meu pare, Salvador Riera Prieto, va néixer l’any 1926 i poc després marxaren a Felanitx.

Què en saps, dels anys que el teu padrí va viure a Felanitx?

Quan jo era nina, demanava coses al meu pare sobre el padrí, però ell mai no m’explicava res. Era tal el silenci que vaig arribar a pensar que era un delinqüent i més quan un dia vaig sentir que li deia a la meva mare que el padrí Salvador havia estat a la presó. Això em va impressionar molt, i amb el temps em va arribar a parlar, amb dolor i impotència, de la gran injustícia que va patir el padrí. Em va explicar que era amic del batle Pere Oliver Domenge, que treballà amb ell a l’Ajuntament i que el batle havia fet grans coses per al seu poble. Just després del 18 de juliol, el batle Oliver li oferí al meu padrí marxar amb ell, perquè hi havia perill, però el meu padrí va dir que ell no havia fet res mal fet i no li havia de passar res.

Però no fou així, ja que Salvador Riera va ser empresonat i condemnat a mort en un consell de guerra.

Quan van detenir el padrí, el seu fill tenia deu anys. A més de veure’s privat del seu pare, recordava sempre la desesperació de la padrina, que no sabia on era el seu marit, ningú no els informava de res. De cop, la dona de Salvador Riera havia quedat sola, amb un nin de deu anys i sense recursos. Després va saber que havia estat pres a Can Mir, un lloc que el meu pare definia com una “fatídica y hermética cárcel donde los presos se amontonaban en condiciones infrahumanas”.

El capità Raimundo Bo Cabrera va ser el defensor del teu padrí i també d’un altre felanitxer, Pere A. Reus, condemnat en la mateixa causa que Salvador Riera, i va sol·licitar l’indult al Generalísimo per a tots dos. Ho sabies?

No ho sabia ni ho imaginava, ja que el meu pare sempre deia que el seu pare no va tenir una sentència justa, ni defensa, ni es comunicà cap informació a la vídua d’on l’havien enterrat, després de ser vilment assassinat en el cementeri de Palma. Però la meva padrina sí que va rebre, uns anys després, una notificació del Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de Palma en què la informaven que havien condemnat Salvador Riera a una multa de 25 pessetes “retrotrayéndose los efectos del presente fallo al 18 de julio de 1936”. Anys després de l’afusellament, encara mortificaven la vídua i el fill.

La “defensa” dels processats era un tràmit, res més, però sembla que l’indult va ser concedit, tot i que per raons que no se sabran ja mai, la sentència es va executar.

Sí, el 28 de juliol de 1938, a les sis del matí en el cementeri de Palma, segons el certificat de defunció que he aconseguit.

On varen enterrar el teu padrí?

Fa poc he sabut que executaren tres felanitxers alhora, Jaume Mas, Pere A. Reus i el meu padrí, i els varen enterrar, tots tres, en un nínxol que va cedir un capellà felanitxer, que no vivia, però, a Felanitx.

Què varen fer la seva esposa i el fill després de l’assassinat de Salvador?

La meva padrina treballava però tenia molta por que al seu fill també el matassin, tal com estaven les coses. Per això, va vendre la casa que tenien en el carrer Zavellà, cantonada amb Cotoner, i emigraren a l’Argentina. Allà varen viure en una habitació d’una pensió. La meva padrina mai no va superar tot el que va patir, i acabà els seus dies ingressada en un hospital neuropsiquiàtric. Patia deliris constants i pensava que també a ella la matarien, com si la guerra no hagués acabat. El seu fill va treballar a l’Hospital Britànic i després es dedicà al comerç tota la vida.

Han passat molts anys fins que has pogut saber què va passar. Per què creus que és tema tabú encara avui per a moltes persones parlar amb claredat de la repressió franquista?

Potser en alguns casos per indiferència, manca d’empatia, i en altres casos per no tenir problemes si manifesten el seu desacord davant totes les injustícies que es varen cometre. Però jo crec que per no tornar a repetir aquell drama és fonamental no oblidar mai el que va passar.

El passat 1 de juny, la presidenta Francina Armengol va anar a l’Argentina, i va entregar a Alejandra el Certificat de Víctima del Franquisme a títol pòstum per al seu padrí. Un acte amb sentiment que dignifica el record de les víctimes, però no acaba de cloure encara les ferides, ja que com diu la neta de Salvador Riera Sagrera, es Colominot, “com més hi pens, més injust veig tot el que va haver de patir tanta gent que, com la meva família, mai no havien fet cap mal”.

Moltes gràcies, Alejandra.

darreres notícies

et pot interessar

Raquel Vaquer Sunyer, investigadora en ciències marines

“Una àncora d’un vaixell d’uns quinze metres pot arrabassar una clapa de posidònia de 165 feixos”