5.4 C
Felanitx

setmanari d'interessos locals

Divendres, 3 febrer 2023

Mal inici d’any pel que fa a la violència de gènere i, en conseqüència, per a tota la humanitat. Vagi des d’aquí tota la meva solidaritat amb les víctimes i el rebuig i menyspreu més gran cap als opressors. En aquest cas, no calen matisacions: una sola dona maltractada ja són massa dones maltractades. Prou, és hora d’acabar amb aquesta xacra. I el que fa aquests casos més execrables és que, com més augmenten les protestes, quan proliferen arreu els minuts de silenci, quan augmenten els recursos dedicats a les dones maltractades, com més s’intenta evidenciar el problema i conscienciar la gent, més augmenten els casos de dones maltractades i mortes. Sembla com si el rebuig general encoratjàs els maltractadors. Alguna cosa està fallant en aquesta societat, tal volta són les penes massa toves per a aquesta mena de delictes (encara podem veure membres de les manadas de violadors grupals en llibertat i convertits en herois a les xarxes socials), o l’actitud mercenària d’alguns mitjans, que per tal de guanyar audiència són capaços d’incloure en els seus shows personatges d’un perfil maltractador destacat i irredempt. És hora que algú cerqui el pern que manca al sistema, així no podem seguir.

“com més augmenten les protestes, quan proliferen arreu els minuts de silenci, quan augmenten els recursos dedicats a les dones maltractades, com més s’intenta evidenciar el problema i conscienciar la gent, més augmenten els casos de dones maltractades i mortes”

 

I la vella dita mallorquina «en comptes d’esmolar, feim osques» la podem aplicar a molts altres aspectes de la nostra vida pública. Exemples: a voler! Na Francina Armengol braveja que aquesta comunitat nostra és la que genera més riquesa entre totes les de l’Estat borbònic; el que no revela la presidenta és el destí de tota aquesta riquesa, perquè és evident que el poder adquisitiu de les classes mitjanes de les Illes Balears fa estona que es troba en caiguda lliure.

I pel que fa a la nostra cultura…? Jo crec que fa estona que cap dels nostres polítics amb responsabilitats de govern tengui cap intenció de fer-hi a res a favor, més enllà de xocolatades, torrades i ballades populars. Puc posar com a exemple el municipi de Felanitx, però no és l’únic. La cultura es troba en mans d’un partit com el PI, que fa bandera de la defensa de la nostra llengua i la nostra cultura; doncs vet aquí que la responsable de l’àrea de Cultura, a l’hora d’acomiadar-se transitòriament de l’Ajuntament (sense explicar les raons ocultes que l’empenyien a donar aquesta passa) feu el seu discurs en la lengua del imperio (aquest nom li donaven al castellà quan jo anava a escola); un exemple que ha florit: la regidora Soler, que tant s’estima les Illes, utilitzà també la llengua imperialista per respondre a la manca de respecte de la regidora dimissionària, i la mateixa llengua també fou utilitzada per un rei d’Orient, ben abeurat, a l’hora de fer el seu discurs d’arribada a Portocolom. Mai no s’havien dedicat tants recursos i la situació no havia estat mai tan deplorable. Ens ho hauríem de fer mirar. Però què es pot esperar d’un consistori, com el felanitxer, que no és capaç d’aconseguir que els operadors d’internet i telefonia mòbil escriguin el nom del municipi de manera correcta, tant en català com en castellà, Felanitx hauria de ser sempre Felanitx. Si en el que resta de legislatura, els nostres regidors responsables no poden acabar amb aquest insult, no cal que s’hi tornin a presentar.

I per acabar, vull retre el meu humil homenatge a una persona que ens ha deixat aquesta setmana passada: en Miquel Martí Company, nadiu de Binissalem i radicat a Palma. Potser un dels darrers pintors autèntics que romanen a les Illes. Vers els anys setanta del segle passat era un artista que apuntava amunt, va guanyar alguns premis en aquells certàmens que aleshores se celebraven arreu, fins i tot record que, molts anys, a l’oficina de Sa Nostra a Felanitx hi hagué penjat un quadre seu força interessant. Un dia es va cansar del mercantilisme imperant en l’àmbit artístic illenc i va enviar a fer punyetes els crítics, galeristes, mercaders i agents artístics. Les seves barbes silvestres i el seu capell es convertiren en una imatge clàssica al carrer de Sant Miquel, davant el convent de Sant Antoniet. Pintava el que li venia de gust i ho venia així com podia als vianants, com si es trobàs a Montmartre. Quan la seva salut es va veure afectada i ja no podia empènyer el carretó amb els ormeigs del seu art, es va dedicar a pintar a un bar prop de ca seva, pel barri de Blanquerna. Tal volta a una nova dimensió trobarà el reconeixement que aquí li va ser negat. A reveure, Miquel!

darreres notícies

et pot interessar

Rafel Rubio Ferrer, perruquer i empresari, és regidor de Comerç, Indústria, Fires i Mercats a l’Ajuntament de Felanitx

“Hem de recuperar l’experiència de comprar al petit comerç, que sigui com un relat d’emocions, i ho hem de fer entre tots”