La Guerra Civil acovardí la immensa majoria dels habitants. No en va, arreu es patí i existiren molts llocs en els quals es torturà i es matà.
Amb aquesta història, sempre es toquen peces delicades. I més quan es tracta d’una qüestió de símbols.
Molta gent no sap el que voldria representar la creu de pedra viva a la dreta del replà de l’Església i altres encara tenen por i resten en silenci.
La composició, que durant més de quaranta anys va glorificar la mort dels caiguts del bàndol nacional —conjuntament amb un llenç de paret en què s’enumeraven els de la nostra contrada—, va representar també un càstig per escarmentar els del bàndol perdedor. Constituí per a aquests una humiliació, que no es resol només “resignificant”.
Com es resignifica una cosa que resta a la retina dels que ja hem entrat a la maduresa amb la inscripció primigènia? Tot rebaixant-ne les lletres i fixant-hi una placa més light, la qual cosa té com a resultat que, mirat a distància, no canviï la seva fisonomia, ni faci minvar l’angoixa que provoca la seva ombra?
Tenint en compte el que s’ha fet a altres llocs, com a Porto Cristo —lloc de trista memòria—, en què els dos monuments existents varen ser primer despullats de l’escut franquista i dels símbols falangistes i, posteriorment, demolits; i tenint en compte que continuen milers de persones enterrades de qualsevol manera, a llocs com sa Coma —amb els banyistes per damunt—, dins clots comuns, dins pous…, som ferm partidari de demolir aquesta creu i de no fer coneixedor el pegat que es veu al frontis, encara que, repetesc, actualment s’hi pretengui debades representar els morts dels dos bàndols i, amb més raó, per no estar ubicat en un lloc de memòria.
Així, per ventura, un dia podrem erigir un monument de nova planta que representi un futur millor per a tots els descendents de la gent que va patir aquell desastre • Jaume Rosselló Gelabert
